MENU

30 maig, 2018 Comentaris (1) Visualitzacions: 2015 Cinema Col·lectiu Bob Merrick

Títol
Solo: A Star Wars Story

Director
Ron Howard

Actors
Alden Ehrenreich, Emilia Clarke, Woody Harrelson, Donald Glover, Thandie Newton, Paul Bettany, Phoebe Waller-Bridge, Warwick Davis, Clint Howard, Richard Dixon, Joonas Suotamo, Sarah-Stephanie, Deepak Anand, Slim Khezri, Ian Kenny, Douglas Robson, Omar Alboukharey, Sean Gislingham, Nathaniel Lonsdale




‘Solo’ és un treball divertit, entretingut, que suma a l’univers, i que ens recorda que som davant d’una «space opera» que ha sabut crear el seu propi univers, però que sempre ha tingut clar el que era

Puntuació

7

Benvingut un altre cop, Han Solo!

Us parla Bob Merrick, un antic bastard, ara renegat.

Han Solo: una història de Star Wars (Solo: A Star Wars Story, Ron Howard, 2018), la nova franquícia de Lucasfilm / Disney –s’han anunciat tres pel·lícules d’aquesta nova saga– és una bona oportunitat per analitzar cap a on va la saga Star Wars, partint de les seves virtuts, que les té, i seguint pels seus defectes, que en té i molts, que hi són des de la trilogia original, vagi per endavant i que formen part de l’ADN de George Lucas, el seu creador, ara jubilat. Aquest treball de Howard, iniciat pels directors Phil Lord i Christopher Miller (La Lego pel·lícula, 2014), ens permet, doncs, tocar diversos arguments, tot i que serà difícil, advertim, fer-ho sense fer algun espòlier –qui vulgui seguir llegint, que ho faci, i qui no, ells o elles s’ho perden–. A més, des del Col·lectiu Bob Merrick, que critica per igual psicòlegs i entesos del cinema, sempre hem defensat que els comentaris o crítiques val més llegir-los a pilota passada; ja sabeu, aquí no hi entén ningú, perquè el cinema és una experiència; és a dir, un film o entra o no entra, i ja està… menys cahierisme i més sexe, collons.

Continuem. Cal tenir present, com hem defensat, que Star Wars, en tant que icona de la cultura popular, referent pop del segle XX i treball vertebrador per a tota una generació, ara cinquantona, i per tant conservadora, no només es mirada amb lupa, sinó que se la posa sota el microscopi nuclear. Ni que fos posar en qüestió la Gioconda, de Leonardo! Mare de Déu, que no n’hi ha per tant! La veritat. Star Wars no deixa de ser un divertiment, una gran space opera, absolutament inversemblant com totes les space opera, que té com a element central la lluita d’uns quants contra un poder opressiu. Amb l’estrena de Solo ens trobem davant d’un treball absolutament correcte, molt ben realitzat –i farem una defensa de Ron Howard, que ja està bé de partir-li la cara, quan els que ho fan no han ni dirigit un trist curt de super-8–. Amb això volem dir que la realització està al servei del producte, i ho fa molt correctament. Solo continua expandint l’univers, presentant mons, referenciant-ne d’altres ja vistos i recuperant personatges, d’una manera, com després explicarem, absolutament coherent amb el cànon actual de la Disney per a Star Wars. Cal destacar el treball dels protagonistes, i aplaudir Alden Ehrenreich, en el paper del contrabandista Han Solo. Un paper amb què estava condemnat al fet que algun taliban de fireta li trenqués la cara; i la veritat, se’l fa seu, sense trair l’original de Harrison Ford. Un encert. Podrien haver fer un càsting millor? Segurament. Però Daniel Craig no té res a veure amb Sean Connery, no? Aquí el que compta és el personatge, senyores i senyors. I aquest nano ho fa bé. Hem de matar l’Indiana Jones quan es retiri en Ford? És una opció, certament, però no cal. (Un apunt: el retorn de Magnum PI, potser sí que cal esborrar-lo, però no per l’actor, porti bigoti o no, sinó per l’anada d’olla que és.)

Seguim. El guionista Lawrence Kasdan, que ja va participar a L’Imperi contrataca (1980) i El retorn del Jedi (1983) –i que tant de bo hagués estat a la primer trilogia iniciada amb L’amenaça fantasma (1999)–, estructura un guió de factura clàssica, amb bon diàlegs, intentant atorgar motius i raons als protagonistes. El problema, segurament, és que moltes de les situacions són o vistes o previsibles, però en el seu conjunt el treball es deixa veure i molt bé… i encara més amb unes crispetes, dolces o salades, que som davant d’una space opera, recordo per aquells o aquelles que encara no ho hagin entès. En tot cas, aquest és, precisament, un dels punts febles, si es vol, de la nova etapa de Star Wars en el seu conjunt. La incapacitat que ha tingut Disney de prendre riscos, de jugar-se-la. Marvel ho ha fet amb Thor: Ragnarok, Taika Waititi (2017) i com a mínim ha aconseguit que un personatge terriblment avorrit com Thor, ara tingui entitat. En tot cas, aclaparada pel mateix mite i, també, per justificar guanys, Diseny amb Star Wars ha transitat per terrenys coneguts, des del reboot d’El despertar de la fuerza (2015) a L’últim Jedi (2017) –en què, per cert, es dignifica el personatge de Luke Skywalker–. Rogue One (2016) és fins ara el treball més personal, tot i que també finalment retocat, precisament per no jugar-se-la, i no sabrem mai què volia explicar finalment el director Gareth Edwards. Menys mal que li van respectar el final, en què mor fins i tot l’apuntador. Tot és qüestió de jugar-se-la, encara que sigui una mica. Mireu, Geoge Lucas va prendre riscos al llarg de la seva vida, sempre ho va fer. Ho va fer amb Star Wars el 1977. Va ser una treball a contracorrent, en què ho va arriscar tot, i que va sortir bé. Després se la va tornar a jugar amb els episodis I, II i III, canviant radicalment el disseny de l’univers, les naus, però no va funcionar per un problema fonamentalment de guió. I tot recordant riscos, qui pot ser tan irresponsable de produir Howard… un nou heroi (Howard the Duck, Willard Huyck,1986)? Doncs, ell, esclar.

Des del col·lectiu hem llegit unes quantes crítiques sobre com han tractat el personatge de Solo, en el sentit que el fan massa bo. Bé, aquestes no en tenen ni idea de res. El personatge de Solo, no només surt a les pel·lícules, recordo, sinó que hi ha tot un univers expandit –sigui ara cànon o no– en què se’ns explica la seva infància i joventut; en definitiva de com es fa a ell mateix, el seu primer amor i com entra en contacte amb el clan dels Hud. Tot. Al llarg de totes les novel·les, ens trobem un personatge que no per haver viscut als baixos fons ha deixat de fer el correcte. De fet, Solo no deixarà de ser un penques simpàtic i honest. Com li diu Leia Organa a l’Imperi, «m’agraden els homes honestos», i ell contesta: «jo ho soc». Al film Solo entendrem el personatge, la seva amistat amb Chewbacca, el seu passat com a cadet a l’escola de pilots de l’Imperi i com sempre, sempre, per alguna raó o altra acabarà fent el que és correcte. A més, Solo ens permet arreglar algunes coses que Lucas va fer malbé (atenció espòlier). Ja sabeu que Solo sempre va dispar primer a Greedo a la taverna Mos Eisley, a Tatooine, a Una nova esperança (1977). Lucas ho va retocar i va fer que fos l’altre, en Greedo, qui disparés primer. Res, una vergonya. Doncs a Solo això no passa i amb una escena clímax, Han Solo dispara primer, sense donar opcions, com va fer originàriament a Mos Eisley. Un molt bon encert de Kasdan, això t’honora, amic Kasdan. Només per això ja s’ha de defensar el treball; i també per explicar-nos com va ser la famosa cursa per al corredor Kessel amb menys de 12 parsecs o com adquireix el Falcó Mil·lenari.

Un altre punt important és que, i en vistes a la franquícia de tres pel·lícules, Disney vol ser fidel al seu cànon, en especial a la sèrie The Clone Wars, però molt especialment amb Rebels, amb la recuperació d’un personatge gran i icònic que, per cert, té un grandíssim final precisament en aquesta sèrie d’animació. Finalment, cal defensar Ron Howard. Molts el titllen de director amb una gran falta d’imaginació, i segurament no els faltarà raó. No dic pas que no. En tot cas, pel col·lectiu Howard simbolitza allò que ja no queda pràcticament a la indústria: l’artesà que encara no ha arribat a la categoria d’autor; és a dir, d’aquell amb veu pròpia, com seria el cas del mestre Clint Eastwood; Howard és aquell que va començar fent d’actor infantil i que va anar pujant a la indústria fins a fer-se un nom, transitant per tot tipus de gèneres, sense encasellar-se i que sent un gran amor pel cinema. Un aplaudiment, doncs. Penseu que en el món del cinema no tots poden ser grans autors i això cal respectar-ho, perquè aquests també ens donaran bons moments al cinema.

Solo és, doncs, un treball divertit, entretingut, que suma a l’univers, molt més fins i tot que altres pel·lícules que s’han estrenat de Star Wars últimament, i que ens recorda que som davant d’una space opera que ha sabut crear el seu propi univers, però que sempre ha tingut clar el que era, una punyetera space opera.

Us ha parlat, Bob Merrick, aquell que renega d’Els Bastards.

Puntuacio

7

‘Solo’ és un treball divertit, entretingut, que suma a l’univers, i que ens recorda que som davant d’una «space opera» que ha sabut crear el seu propi univers, però que sempre ha tingut clar el que era

Títol
Solo: A Star Wars Story

Director
Ron Howard

Actors
Alden Ehrenreich, Emilia Clarke, Woody Harrelson, Donald Glover, Thandie Newton, Paul Bettany, Phoebe Waller-Bridge, Warwick Davis, Clint Howard, Richard Dixon, Joonas Suotamo, Sarah-Stephanie, Deepak Anand, Slim Khezri, Ian Kenny, Douglas Robson, Omar Alboukharey, Sean Gislingham, Nathaniel Lonsdale