Últimament les sèries més dramàtiques i aclamades allarguen perillosament el seu minutatge posant a prova el límit d’un espactador que normalment s’asseu al sofà quan ja s’acosta la mitjanit. Per adobar-ho, les trames cada vegada són més complexes i es pretén que els perfils psicològics dels protagonistes siguin tan enrevessats com un tractat de Sigmund Freud.
No cal.
Si revisem els clàssics del gènere televisiu modern veurem que la xifra màgica dels 45 minuts es va inventar per alguna cosa. Un episodi al dia entre setmana i marató en dies assenyalats.
Per això haver recuperat les dues últimes temporades de Homeland, després d’una aturada estratègica, ha estat un plaer culpable que recomano tant als que havien estimat o odiat les primeres temporades com els que ni tan sols han vist un capítol. Mentre House of Cards va anar degenerant cap a l’autoparòdia sense interès, els productors han sabut reinventar el seu producte a partir de Carrie Mathison, un nom televisiu ja llegendari.
Les dues últimes temporades en realitat són una i estan escrites amb mala llet, intel·ligència i editades per ser rabiosament addictives. Aferrant-se a la pròpia realitat de la política dels Estats Units en plena era Trump el joc de la sèrie està cantat. L’estimada Carrie, obligada a salvar un altre cop la democràcia però també la seva vida. Salieri, perdó Dar Adal, se les empesca fins i tot perquè els Serveis Socials se li quedin la filla i munta un cop d’estat com Déu mana i no com el dels catalans, que som uns figaflors.
A la temporada 6 (Netflix) l’heroi a l’ombra és Peter Quinn, amb un extraordinari Ruper Friend, que actua amb una lesió real en una cama. L’espisodi en què tot un equip sencer d’assalt intenta entrar a casa de la Carrie i ell ho impedeix com si estigués a l’Afganistan per protegir la filla és prèmium. S’hauria de pagar dues vegades per veure’l.
Com els grans best-sellers s’abusa de l’adrenalina i apareixen personatges secundaris histèrics i histriònics. El realisme de la cinquena temporada a Berlín –basada en les cèl·lules d’Estat Islàmic a Europa– en la sisena salta pels aires amb una conxorxa mai vista per assassinar la primera presidenta dona dels EUA. I pel mig, l’acord nuclear amb l’Iran, el Mossad, la persecució dels musulmans, Corea del Nord, la CIA contra l’FBI, etc. I cada episodi acaba amb un salt al buit que et deixa mossegant-te les poques ungles que et queden.
La setena temporada arranca amb 200 presos polítics als Estats Units i amb un servent de Putin provocant el caos al país mentre la nostra Carrie entra en una espiral de destrucció personal apassionant que acaba amb un èpic homenatge a les pel·lícules d’espies de la guerra freda. La presidenta, inspirada en Hillary Clinton però amb tocs de Trump (mare de Déu), podria ser la gran malvada de la funció perquè la seva paranoia és monumental i provoca, amb Saul pel mig, una matança de rednecks del lobby de les armes que és a punt de provocar una autèntica guerra civil. Els seus rivals polítics s’hi llancen a la jugular en una cursa sense pietat però el seu sorprenent destí es decidirà a milers de quilòmetres en l’enèsima missió suïcida de la nostra heroïna que en pagarà un preu molt alt. I fins aquí puc llegir.
En voleu més?
Yes!
