Ai la nostàlgia! No sé quantes vegades he dit aquesta frase quan surto de veure una pel·lícula de terror… potser ja n’he vist massa. The Strangers; caceria nocturna és un bon film de terror, no d’aquells que recordarem tota la vida sinó dels que veus ben assentat al cinema amb les crispetes a la falda mentre rius de sang brollen de diversos orificis corporals. Pel meu gust encara n’hi faltarien uns quant litres, aquí hi tenim el primer punt negatiu. Wes Craven deia que a les segones parts s’havia d’incrementar notablement els crims i la violència, potser sí que manté un bon nivell d’agressivitat però li falta una mica més d’assassinats. Si recordem films d’aquests característiques veurem que la premissa craveniana és compleix en quasi tots: The Purge 2 tancava les portes de casa i sortia al carrer, Jeepers Creepers 2 ens regalava un autocar sencer d’adolescents per ser sacrificats, el mateix mitjà de transport que Craven havia introduït a Las Colinas Tienen Ojos 2 per posar més carn a la graella i per tant augmentar el nombre de crims. A The Strangers; caceria nocturna prefereixen mantenir poques persones, només una família formada pel pare, la mare, una filla adolescent i un fill. No puc passar per alt la famosa nostàlgia perquè Johannes Roberts ha dirigit un film que conté algunes reminiscències del bon cinema de terror de la meva joventut. L’ombra de John Carpenter és molt allargada: apareix a la música tan semblant a la de Halloween, el trobem en les escenes exteriors mentre els protagonistes passegen envoltats de boira nocturna entre matolls, i també conduint un cotxe vell i atrotinat que no es dona per vençut com la inoblidable Christine, entre altres coses que podeu anar descobrint. No us penseu que Carpenter és l’únic referent que hi trobareu, també l’enyorat Tobe Hooper hi és present en un escena ja mítica del cinema de terror, només us diré que hi ha una camioneta i una noia que crida.

Normalment aquestes pel·lícules de terror van de més a menys, comencen fort i la seva potència es va diluint quan més s’allarga el metratge. És difícil fer mantenir l’atenció d e l’espectador durant tota l’estona. The Strangers; caceria nocturna funciona a la inversa. Quan comença sembla que la cosa no tira, li falta alguna cosa, segurament perquè el que vam gaudir de la primera part ens imaginem tot el que passarà, pensem que la pobre família serà desmembrada per les tres persones emmascarades i cap a casona. Tot el contrari. Les primeres converses de la família ens donen alguna pista de com anirà tot plegat, adolescents que no acompleixen les expectatives dels patidors pares i desesperats fills que no entenen perquè els seus progenitors tenen tanta pressa de que es facin grans i marxin de casa. Si hi hagués una aprenentatge educacional en el film seria que deixis ser al teu fill el que vulgui, al final igualment ho serà, i que no tinguis pressa perquè maduri, desgraciadament ja madurarà per força. Deia que cap al final la pel·lícula millora, hi ha un moment clau, l’escena de la piscina. És una escena brutal, colorista, ben filmada amb una tensió espectacular i amb una cançó que quan comença a sonar tots els registres nostàlgics s’ericen: Total Eclipse of the Heart de la Bonnie Tyler. A partir d’aquí el festival està servit!