MENU

15 juny, 2018 Comentaris tancats a Douglas Sirk, el tecnicolor del melodrama. Retrospectiva Visualitzacions: 1361 Cinema Víctor Gonzàlez

Títol


Director


Actors





A Sirk no li agradaven els happy endings però Hollywood li va imposar. Havia decidit que el missatge seria; nens, no tot està podrit al món, podem captivar l’espectador, el farem feliç, tot serà celestial i grandiós

Puntuació

10

Douglas Sirk, el tecnicolor del melodrama. Retrospectiva

Aquests dies la plataforma MUBI  s’ha dedicat a exhumar alguns del films claus del director alemany Douglas Sirk i ha provocat encisamant entre els més cinèfils, molts d’ells ara reciclats en consumidors compulsius de sèries, visionaris de blogs de poca ressonància i amb menys amics que la Cristina Cifuentes en una reunió de catedràtics de la URjC a la plaça del Vi.

Els que es pensen que aguanten (cinema i més cinema, clàssics i films de sèrie Z dels anys setanta), han pogut gaudir i sanglotar amb el tecnicolor i el blanc i negre de Douglas Sirk, en un especial de vuit films a MUBI. Sí, per plorar, cinema directe a la vena sense contemplacions. I punt.

Immigrant alemany, Douglas Sirk es va escapar cap als Estats Units el 1939. Havia nascut a Hamburg i treballat a Bremen com a dramaturg, no suportava el feixisme i no és casualitat que el seu primer film fora d’Europa es digués Hitler’s Madman (1943), molt similar i menys complex que Hangmen Also Die (1943), de Fritz Lang, director també fugit de l’òrbita hitleriana.

Sirk va créixer com a director, llimant les imperfeccions d’uns orígens poc espectaculars (al contrari que Lang), i va portar la ironia a l’extrem, sobre la pàtina del melodrama, aspecte que varen passar per alt els espectadors i crítics dels anys cinquanta. Sirk s’avança als temps amb la seva filmografia, obre una gran distància entre com es veuen els personatges dels seus films i la visió del cinèfil. Sirk és un voyeur i converteix el públic en voyeurs, una mena d’Alfred Hitchcock dramàtic i precursor de Dallas i Dinastia.

A Sirk no li agradaven els finals feliços, però Hollywood els hi va imposar. Havia decidit que el missatge seria; nens, no tot està podrit al món, podem captivar l’espectador, el farem feliç, tot serà celestial i grandiós, a l’estil d’opereta de Dante, Calderón o Molière. Un missatge directe al cervell del públic del futur.

Sirk construeix una posada en escena rica i plena de colors. El barroquisme visual dels objectes simbolitzen les barreres socials i humanes dels anys cinquanta. Sota els somriures dels seus personatges s’amaga el trauma i dins de les conductes masculines hi ha una homosexualitat repressiva, com amb Rock Hudson, actor fetitxe als films de Sirk.

Confrontació amb la nova materialitat capitalista, el distanciament del melodrama de Douglas Sirk és semblant al teatre de Bertolt Brecht. A Sirk no li agradava la societat superficial americana i ho havia de representar des d’un punt de vista europeu sota les exigències de l’star system de l’època.

Es va retirar a Lugano el 1959 presentant la seva obra mestra al món, Imitation of Life, i no faria res fins a la seva mort el 1987, només tres curts fets per alumnes seus de l’escola de cinema de Munic.

Una gran vida i un director fonamental en la història del cinema, un cinema que hem de recuperar en aquests temps d’excés de productes visuals, la majoria ben petits i amb poca consistència, sobretot si els comparem amb els clàssics, tot i que moltes vegades les comparacions no caiguin bé.

Retrospectiva a MUBI

All I desire (1953)
Magnificent Obsession (1954)
All That Heaven Allows (1955)
There Is Always Tomorrow (1956)
Written on the Wind (1956)
The Tarnished Angels (1957)
A Time to Love and a Time to Die (1958)
Imitation of Life (1959)

Puntuacio

10

A Sirk no li agradaven els happy endings però Hollywood li va imposar. Havia decidit que el missatge seria; nens, no tot està podrit al món, podem captivar l’espectador, el farem feliç, tot serà celestial i grandiós

Títol


Director


Actors





Comments are closed.