Si us agraden les històries polítiques tipus Homeland i us distreuen aquelles pel·lícules d’agents jubilats que tornen a l’acció per salvar la família, la vostra sèrie és Deep State. Argumentalment s’aferra al tema de la desmilitarització nuclear de l’Iran i com els Estats Units i la Gran Bretanya volen sucar-hi pa d’alguna manera. La veritat és que hi ha moments, sobretot als darrers capítols, que et perds amb tants noms i amb les conspiracions que apareixen sota les pedres, fins i tot. És millor la part dramàtica que la política. Esclar que quan hi ha infants pel mig que són amenaçats per agents de l’M16 i de la CIA, la intensitat emocional puja de to i desperta més interès. El pare de les criatures és un exagent dels serveis secrets britànics que es va retirar per formar una família, nova esposa i dues filles que no coneixen el passat del patriarca. Enrere van quedar la primera esposa i un fill que, seguint els passos del pare, es dedica a l’espionatge internacional. Tot arrenca entre Teheran i Beirut quan en una missió maten el fill. El pare serà l’encarregat d’anar a fer justícia, al més pur estil Charles Bronson, i també haurà d’acabar la missió si no vol que facin mal a la seva família.
El personatge principal està interpretat per Mark Strong (Kingsman, Sherlock Holmes) que està perfectament a l’altura en el paper del pare de família patidor reciclat i convertit en el marit perfecte. Home tranquil, calculador, ordenat i poc parlador. Un paper que al cinema sembla propietat privada de Liam Neeson, sobretot a partir de la col·laboració amb Jaume Collet-Serra però que va començar amb Taken (2008), creada per Luc Besson. Acompanyen Strong Joe Dempsey, el Gendry de Joc de trons, Alistair Petrie, el general Draven a Rogue One, i Karima McAdams, la Kassia de Vikings. Entre tots teixeixen aquesta trama que va de més a menys, sobretot perquè la política guanya el drama i per això ja hi ha Homeland, que pel meu gust ha guanyat qualitat quan ha recuperat les històries personals. En el fons ens agraden aquells personatges amb qui ens podem sentir identificats, encara que siguin zombis o Guardians de la Nit volem que en algun moment facin coses com les que fem nosaltres.
