A l’edat de 89 anys, Agnès Varda és l’única directora que queda de la Nouvelle Vague sense comptar, esclar, amb Jean Luch Godard, l’autor d’Alphaville, aquell film pre-Matrix en què la ciència-ficció francesa es barrejava amb la intel·lectualitat d’alt llinatge.

Varda ha estat i és una de les  directores que personalment més m’agraden d’aquest moviment tan francès, i no és només pel seu estil lliure sobre l’exposició documental de la imatge sinó també pel to anàrquic que hi dona, com dient: «Sí, m’heu col·locat dins d’aquest grup de la Nouvelle Vague però en realitat filmo el que em rota.» Cléo de 5 à 7 (1962) i Els espigoladors i l’espigoladora (2000) són entre els meus films preferits i els antiintel·lectualistes francesos poden dir el que vulguin; és una gran directora.

Varda va rodar Visages villages durant dos anys en filmacions d’una setmana al mes. Amb l’artista i fotògraf J.R. (que no es treu les ulleres de sol ni que el matin, fent una picada d’ullet a Godard) recorren aquells indrets i pobles de França (villages) perduts i oblidats de la mà de Déu per fer fotografies collage dels seus habitants (visages) que penjaran després per fer una performance fotogràfica gegant in situ i ben extravagant. Des d’agricultors solitaris que treballen amb tractors monstruosos automatitzats que fan la feina de 200 persones, fins a venedors ambulants de carrer, obrers d’una fàbrica petroquímica o exminers, Varda es mou entre el Migdia-Pirineus i el Pas de Calais, passant pel port de Le Havre (Sena–Marítim), tot dibuixant un gran fresc ara oblidat per les polítiques d’Emmanuel Macron, sense caure en la nostàlgia però provocant un profund sentiment de retrospecció i seguint la premissa que no tindrem mai una vida plena si no viatgem deixant-nos portar per l’atzar de l’aventura.

A Visages villages, els collages sobre els murs de les cases que deixa als pobles francesos per on passa són de marca Varda. La directora, petita, diminuta però amb molta xerrameca i simpàtica, ens diu amb un somriure i la seva càmera 4K que ja no espera res del futur, només el silenci i la mort, lliçó de vida pels que es pensen que som aquí eternament i que podem deixar el món com ens doni gana, sense respectar-lo.