Una hamburguesa del McDonald’s és i serà sempre una hamburguesa del McDonald’s. Per molt que te la venguin com a McSpecial, per proposta d’algun xef de renom, continuarà sent un producte fast food; una burger més de la franquícia. 

Després d’aquesta lliçó magistral, digna d’en Coco de Barrio Sesamo, us informo que aquest equivalent es pot fer a l’hora de parlar de Jurassic World. El reino caído, la cinquena entrega de la saga cinematogràfica Jurassic Park concebuda pel mestre Steven Spielberg als anys noranta i que el 2015 va tornar reinventada sota un nou segell, o com anomenen ara reboot, Jurassic World.

La primera impressió, i que no ens ha deixat de sorprendre’ns, és que tot just estrenar-se hem estat sotmesos per un tsunami de crítiques d’allò més que positives que jo sí que titularia de L’impossible. No ha estat fins que les aigües han tornat a la calma que un dels bastards, en aquest cas un servidor, ha anat al cinema a comprovar si és veritat que estem davant de “la millor pel·lícula de la saga Jurassic“ o “una obra mestra del suspens” o “el millor film del director de El orfanato“ (aquesta última apreciació no costaria gaire de creure, venint de l’autoanomenat deixeble del mestre Spielberg).

Ho sé, a vegades l’enveja ens corrou als directors frustrats, però som uns professionals. I Els Bastards encara més.

Certament, aquest petit gran realitzador ha reeixit en oferir un pas més en la franquícia, on el T-Rex (per poc que surti) continua sent la gran Big Mac, el plat estrella que tot menú sauri ha de tenir. I on la velociraptor Blue, per mèrits propis, és el ja la McRoyal Deluxe, un referent amb el qual cap comensal pot sortir defraudat. Pel que fa l’invent del director, l’anomenat Indoraptor, no deixa de ser un híbrid, la burger especial que vol sorprendre al client amb el seu toc personal d’enciam condimentat amb nachos, una mica de chili per aquí i un xic de salsa agredolça per allà i, et voilà, ja tenim l’excusa per dir que la franquícia s’ha reinventat amb allò impossible que només el petitó sap fer.

La millor entrega de la saga?

Després de destruir el món de Jurassic, J.A. Bayona (sí, per fi l’anomenem pel seu nom) torna a les ruines del parc temàtic més fascinant de tots els temps per encetar a fer allò que tan li agrada, com és oferir un catàleg variat d’escenes de suspens, prou efectiu per mantenir clavat l’espectador a la butaca del cinema amb les ungles clavades al seient. I certament ho aconsegueix, ni que sigui passant-se pel forro, sense contemplacions, allò absolutament necessari a qualevol àpat cinèfil: el guió.

En aquest sentit direu que, així, s’assembla més a Jurassic 2. Doncs sí, però la diferència és que d’aquella seqüela encara recordem almenys dues grans seqüències: la del cotxe penjat al penya-segat i la caceria al més pur Hatari!. I d’aquesta, doncs per ser sincer, després d’uns dies només recordo un parell de plans: les urpes apropant-se a la nena protagonista i un pobre saure abandonat a la seva sort enmig d’un núvol de la lava a l’Illa Nublar per fer-nos caure la llagrimeta (ni Spielberg és tan cruel!). Que l’acció amb enormes saures succeeixi al llarg de mitja pel·lícula en un casalot entre gòtic i victorià per capritx del director, ja ho diu tot.

A la propera ja sé què demanaré: una Big Kahuna, que som més de Tarantino, què coi.

“Que no nos embauquen!”, que deia aquell mite.