La primera temporada de Luke Cage va tenir un inici prou entretingut i un final que va costar d’empassar, sobretot per la durada de la temporada. Amb aquesta segona temporada ha estat al revés: un inici que no hi ha manera que arrenqui i un final que no està del tot malament.

I és que els primers capítols de la segona temporada de Luke Cage són narcolèptics. Lents i avorrits, la història de Cage moltes vegades passa a un segon pla i se centra en la història de Mariah Dillard i la seva família, l’origen de la seva fortuna i la seva relació amb Shades. A més, s’incorpora un altre dolent, Bushmaster, un jamaicà que només busca venjar-se de Mariah i que té poders semblants a Cage, tot i que ell els aconsegueix per mitjà d’una herba caribenya.

No és fins als capítols 7 o 8 que Luke Cage no aconsegueix engrescar-te amb la història. I és que de fet la història que ens explica no és dolenta. Luke Cage comença després dels esdeveniments de The Defenders i ens mostra un Cage que és una celebritat a Harlem, que té una aplicació per a mòbils pròpia i tota una munió de fans que volen fer-se selfies amb ell. La seva relació amb Claire Temple es ressent de totes les sortides que fa Cage per salvar algú o per atrapar algun lladre fins al punt d’haver-se d’agafar un temps separats. El fet que li apugin el lloguer de la barberia fa que s’hagi de replantejar si ha de cobrar per la feina que fa i, fins i tot, accepta treballs com ara assistir a festes perquè els convidats puguin fer-s’hi fotos i tocar-lo.

Però això, com a molt, dona per a sis o set capítols, i no tretze capítols d’una hora de durada cadascun. Si al fet d’allargar la sèrie per complir els cànons de Netflix (13 capítols per temporada), s’hi afegeixen unes interpretacions que, en molts moments, fan vergonya, tenim els ingredients per abandonar la sèrie. Alfre Woodard com a Mariah Dillard i Theo Rossi (el nostre estimat Juice de SoA) com a Shades són els exemples més clars del que us dic sobre les interpretacions. Potser és que no m’agrada el blaxploitation aquest de què fa gala la sèrie. I les escenes de lluita no ajuden a millorar el conjunt; són molt desiguals i sovint recorren a la càmera lenta, en un intent de mostrar la gran força i invulnerabilitat de Cage.

Gairebé l’únic que salvaria de la sèrie són els números musicals. Com a la primera temporada, gairebé a cada capítol hi ha una actuació d’algun grup convidat al Harlem’s Paradise. Les actuacions van ser interpretades en directe quan es van gravar i hi ha de tot: jazz, blues, hip-hop, reggae, electrònica… És un element que no tenen altres sèries i per mi són alguns dels moments més interessants de cada capítol, fins al punt que he arribat a pensar que són videoclips d’una hora de durada.