Quan parlem de cinema de terror hem de reconèixer que tants caps, tants barrets. No ens posarem mai d’acord perquè a cadascú de nosaltres ens fa por una cosa diferent, ens espanten elements cinematogràfics en què no coincidirem. Per això és delicat fer un rànquing de les millors pel·lícules de por, i no ho faré. De les meves preferides en destaco, en totes les trobades, tertúlies i reunions amb amics, Martyrs (2008) de Pascal Laugier, perquè és un film diferent dels que havia vist en aquella època, en què el terror el transmetia a partir de l’horror físic, del dolor i la violència experimentats pel seus protagonistes, però sense deixar de banda el patiment psicològic i mental que transcendia la pantalla per incrustar-se a la testa de l’espectador. Si voleu buscar-la obvieu la (penosa) versió anglosaxona que se n’ha fet, aneu a l’original, la francesa.

La manera com Pascal Laugier ens vol atemorir és a partir del dolor, de fer-nos partícips del patiment de les protagonistes; ja ho va fer a Martyrs, com he dit, i ho va repetir a The Tall Man (llegiu aquí la referència que en va fer en Callahan Ruiz quan es va estrenar). En el seu darrer film, Ghostland, torna a repetir el sistema, violència i patiment. En aquesta ocasió parteix de l’univers creat per Lovecraft, però hi dona un perfil cent per cent domèstic. Es respira un aire de cinema dels setanta i vuitanta quan la història retorna a l’argument clàssic en què només importa el que passa, no el perquè del que succeeix, com en els mítics films de slashers Halloween o La matança de Texas. Una dona amb les seves dues filles adolescents es dirigeixen a la casa d’una tieta que ha mort. Quan acaben d’arribar a la mansió reben la inestimable visita d’uns visitants que les ataquen brutalment, deixant-les malferides i amb seqüeles de per vida. Anys més tard, recuperada de l’atac i convertida en una escriptora de prestigi, la Beth retorna a la casa per visitar la mare i la germana. Allà descobreix que les ferides no estan encara tancades del tot.

L’argument, encara que sembli senzill i lineal, es va complicant a mesura que avança el metratge, convertint Ghostland en una habitació plena de miralls que van canviant segons on fixem la mirada. De fet, les protagonistes són les que ens aniran marcant el camí, i ja us asseguro que el camí no serà ni tranquil ni fàcil de pair. Si sou d’aquelles persones que us encanten els espais foscos, els climes carregats, que estimeu l’estètica de la família de Leatherface, gaudiu dels girs de guió i us apassiona l’estudi psicològic de la conducta humana, teniu una bona pel·lícula per triar. Si a tot això hi sumem que Laugier és un director que té cura de l’estètica, dotant l’ambient dels clarobscurs tenebrosos i una decoració lúgubre, i que també sap on situar la mirada en cada moment, podem assegurar des d’aquest bloc bastard que Ghostland és una de les pel·lícules de terror d’obligat visionat en aquest 2018. Y ahí lo dejo.

PD: No sé si és perquè m’aterreix cada dia més, però hi ha una escena en què maquillen i disfressen una de les filles i li deixen una cara que s’assembla perillosament a la d’Inés Arrimadas. Si us passa el mateix que a mi m’ho dieu, sisplau, així no em preocuparé tant.