Antoine Fuqua era un dels directors més prometedors en el cinema d’acció. Es postulava primer com l’hereu de Sam Peckinpah i després de la mort de Tony Scott ell agafava el relleu com el gran creador d’aquest gènere. Ja sé que les comparacions són odioses i que la majoria de vosaltres us esteu fotent les mans al cap, és que sou un haters de mena! Fuqua va dirigir Training Day (2001) quan només tenia 36 anys, edat amb què Peckinpah feia Duel a les terres altes (1962) i Tony, The Hunger (1983). Veieu com les coincidències existeixen i per això les expectatives focalitzades en la figura de l’Antoine eren més que justificades? Amb la mateixa edat demostrava un gran futur perquè fins i tot es podria dir que superava els mestres. El problema és que això del cinema no és un carrera de velocitat sinó que és una marató de llarga durada i el temps acaba posant la gent al seu lloc, per sort. Finalment Fuqua s’ha convertit en un dels creadors més irregulars del moment, capaç d’emocionar amb Els amos de Brooklyn (2009), entretenir amb Shooter: el tirador (2007) i les dues de l’equalitzador, en canvi ens trobem productes fallits com per exemple Objetivo: la Casa Blanca (2013) i Redención (2015), que feien una mica de vergonya i tot.  Curiosament dues de les seves pel·lícules han estat escollides al festival de Locarno, reservat per a directors més propers a corrents cahieristes. La cosa que no li podem recriminar i que per aquest motiu continuaré mirant tots els seus films, és la valentia a l’hora de mostrar la violència, sense cap mena de filtre, tal com raja, amb dosis importants de sang, cops, intensitat i trets a dojo.

L’equalitzador 2 manté els elements indispensables perquè l’espectador quan surti de la sala només tingui paraules d’elogi: «En Denzel Washington és un crac! Aquest paper li encaixa perfectament!», «El ritme de les baralles és espectacular, no et deixa descansar», «M’ha passat volant! M’encanta perquè no s’està d’hòsties i va directe a l’acció!» Realment en Denzel Washington és l’ànima del projecte, sense ell segurament no obtindria tant d’èxit ni acceptació de la gent. Aquest exmilitar amb un petit trastorn obsessivocompulsiu quan ha d’entrar en acció ens ha robat el cor bastard. Quan el veiem preparant el tovalló, amb l’aigua per al te i el llibre a punt per llegir, i de sobte mira el rellotge per engegar el cronòmetre ja sabem que en vindrà una de bona. I ni falla ni decep, és impecable, curós, un mestre.

Pels que havíeu vist la sèrie o la primera part, ja sabeu que Robert McCall és un home solitari, a qui agrada cuidar els seus veïns, es preocupa perquè tota la gent del seu voltant estigui segura i feliç. Cada vegada que detecta un problema que afecta un dels seus amics o coneguts intenta solucionar-ho, el problema és que acaba embolicat en alguna trama mafiosa o que afecta persones amb molt de poder. En aquesta segona entrega cinematogràfica McCall actuarà mogut per la venjança, a més d’ajudar la comunitat haurà de guarir les seves ferides i tornar al seu passat emocional.

Dues reflexions finals, si m’ho permeteu. Sort que la vaga de taxis no va coincidir amb l’estrena d’aquesta entrega, ja que McCall treballa com a conductor en una plataforma d’aquestes que els taxistes no volen ni en pintura. A veure si haurien tingut collons de bolcar-li el seu Chevrolet! També m’agradaria parlar del missatge social del film, que sempre n’hi ha, si el volem detectar. En aquest cas ens parla de recuperar el veïnatge en els comunitats actuals, aquells actes espontanis d’ajuda entre iguals que han desaparegut. Deixar de banda les queixes constants, buscant la culpabilitat en el sistema, i començar a agafar les responsabilitats individuals per fer un món millor. Que el famós apoderament que es pregona als quatre vents es faci realitat, i això només depèn d’un mateix. Tots som equalitzadors!