MENU

24 agost, 2018 Comentaris (1) Visualitzacions: 373 Cinema, Videoteca bastarda Jep Soler

Títol
Unbreakable

Director
M. Night Shyamalan

Actors
Bruce Willis, Samuel L. Jackson, Robin Wright, Spencer Treat Clark, Charlayne Woodard, Eamonn Walker, Leslie Stefanson, Johnny Hiram Jamison, M. Night Shyamalan, Julia Yorks, James Handy

M. Night Shyamalan va sorprendre a tot el món amb una trilogia antològica: The Sixth Sense (1999), Unbreakable (2000) i Signs (2002). En totes els protagonistes buscaven explicacions a la seva existència, tocant temes tant transcendentals com la mort, el més enllà, la religió, el destí, en definitiva el perquè de tot plegat.

Puntuació

9

Videoteca bastarda: ‘Unbreakable’

Sinopsi: un accident de tren només deixa un supervivent, David Dunn (Bruce Willis), pare d’una família aparentment tradicional americana de finals de segle XX. El pare i la mare són parella des de l’institut, ell és una estrella esportiva de l’època i ella, la noia popular de l’escola. Tenen un fill que admira el seu pare i el veu com si fos un heroi, reacció típica de la pubertat primerenca. Que en David sigui l’únic supervivent desperta la curiositat de l’Elijah Price (Samuel L. Jackson), un col·leccionista de còmics que té una malaltia estranya, es trenca els ossos amb molta facilitat, per aquest motiu l’anomenen Mr. Glass.

Night Shyamalan va sorprendre tothom amb una trilogia antològica: The Sixth Sense (1999), Unbreakable (2000) i Signs (2002). En totes, els protagonistes buscaven explicacions a la seva existència i tocava temes tan transcendentals com la mort, el més enllà, la religió, el destí… en definitiva, el perquè de tot plegat. Totes tres acabaran formant part de la Videoteca bastarda. La que ens ocupa avui és Unbreakable, una història trepidant sobre la construcció de l’heroi quotidià, que centra la mirada en un home que ha viscut durant aquest temps sense fer res d’especial, només viure d’inèrcia intentant mantenir l’estructura familiar i prenent decisions discutibles. En un moment delicat pel que fa a les relacions familiars amb la parella i el fill, comença a plantejar-se coses de la vida que havia anat aparcant. Aquesta fugida de la zona de confort per descobrir qui és en realitat el convertirà en un heroi, d’aquells que no trobem en els còmics i que no necessàriament han de venir d’altres mons o d’haver estat contaminats per algun producte radioactiu. M’apassiona la relació dels personatges amb en David. La del seu fill, que necessita demostrar que el pare és més que una persona normal que treballa i és amable, ha de ser alguna cosa més, ha de ser especial, per això el va posant a prova amb petites trampes, com la de les peses del gimnàs. La relació amb la seva dona, distant, desgastada pel pas dels anys, per aquelles coses no explicades i els petits detalls amorosos que han desaparegut. I, evidentment, la relació amb Mr. Glass, el seu alter ego, el contrapès per crear un equilibri universal, si un és tan fràgil vol dir que existeix algú protegit cap a les desgràcies, i ambdós estan destinats a trobar-se i, potser, a ser amics.

A Unbreakable tot funciona, direcció, actors, fotografia (la primera escena de la conversa entre en David i una noia al tren, sempre a partir de la mirada d’una nena del seient de davant és fabulosa), la música excel·lent de James Newton Howard i un final com aquells a què ens té acostumat el director indi. Aquesta nova mirada a l’univers dels herois quotidians ha generat molta literatura, com aquest article de José Luís Castrillón per a la revista especialitzada Trama y Fondo, que desgrana el film de manera acurada, per si voleu aprofundir-hi més.

La frase: metge d’urgències: «Hi ha dues raons per les quals el miro d’aquesta manera. La primera és que d’aquí cinc minuts vostè serà oficialment l’únic supervivent. La segona és perquè no s’ha trencat ni un os, no s’ha fet res.»

L’escena: Esmorzar familiar a la casa dels Dunn, mentre la mare acaba de preparar-lo i el pare ensenya el diari al seu fill. Apareix el dibuix de l’heroi que ha salvat els fills d’una família que estava segrestada. Li senyala el dibuix i diu: «Tenies raó» mentre li fa un gest perquè calli. El fill aguanta com pot l’emoció.

El frame: Mr. Glass assegut a la cadira de rodes mirant fixament un punt indeterminat, rodejat de còmics en una botiga especialitzada. Perdut entre els seus pensaments, buscant la raó de la seva existència en el món imaginari dels superherois. Qui no ho ha fet mai?

L’espòiler: David Dunn no ha estat mai malalt ni s’ha lesionat mai, tot i això com a bon heroi té un taló d’Aquil·les: l’aigua. Quan cau en una piscina i s’embolica amb la lona que la tapa necessita que el rescatin, si no, què passaria? Moriria? Sort que el rescaten i ens quedem amb el dubte.

Puntuacio

9

M. Night Shyamalan va sorprendre a tot el món amb una trilogia antològica: The Sixth Sense (1999), Unbreakable (2000) i Signs (2002). En totes els protagonistes buscaven explicacions a la seva existència, tocant temes tant transcendentals com la mort, el més enllà, la religió, el destí, en definitiva el perquè de tot plegat.

Títol
Unbreakable

Director
M. Night Shyamalan

Actors
Bruce Willis, Samuel L. Jackson, Robin Wright, Spencer Treat Clark, Charlayne Woodard, Eamonn Walker, Leslie Stefanson, Johnny Hiram Jamison, M. Night Shyamalan, Julia Yorks, James Handy

Un comentari a Videoteca bastarda: ‘Unbreakable’

  1. Em sap molt greu, però tal i com diria en Sergi Pàmies: un merdot. La tenia pendent des de que es va estrenar, i aquesta última setmana, per casualitats de la vida, la vaig veure en una plataforma de les actuals. N’havia sentit a parlar molt i molt bé, i suposo que això va condicionar-me molt, però, amb tota sinceritat, no em va agradar gens. Accepto que és una bona pel·lícula, ben feta, amb una bona evolució de personatges i un gir final relativament inesperat (dic relativament, per què després del Sexto Sentido perd espectacularitat); però o jo no hi vaig aconseguir entrar o la pel·lícula ha envellit molt malament. Em sap greu, però no.

    Estic d’acrod amb la crítica, tot i que el mateix que dius jo ho posaria com a negatiu. El què si que no comparteixo en absolut és quan dius “història trepidant”. Home, trepidant, trepidant…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.