Digueu-me boig, foll, tocat de l’ala, del bolet o votant del PP que aquest any he aprofitat part de l’estiu per buscar, perseguir i fins i tot fustigar l’escriptor, guionista i també director de cinema Stephen King a Bangor, Maine. Sí, director de cinema, que va fer Maximum Overdrive el 1986, aquell film basat en el seu relat Trucks (1973) sobre camions rabiosos el qual copiava descaradament El diablo sobre ruedas (1971), Killdozer (1974) i The Car (1977), i que redefiniria més tard amb Christine, tant la novel·la com el film, tots dos cuinats el 1983.

“How do you kill something that can’t possibly be alive?“. Com? Amb por, amb perseverança, amb collons.

Bangor és la tercera ciutat més gran de Maine però sembla un poble. La supera Portland i Lewinston —on un munt de gent parla francès acadien— però també semblen pobles. Maine té molt poques carreteres i quan hi passes se’t menga el bosc, literalment. A Maine fa -30 graus a l’hivern i 25 graus durant els dos escassos mesos d’estiu. A la costa de Maine no et pots banyar ni al mes d’agost, ja que l’aigua de l’Atlàntic està sempre gelada. A Maine hi ha fantasmes, morts vivents i assassins en sèrie. Per sobre de Bangor encara hi viu gent de descendència escocesa i francesa —em diu el conductor d’UBER tot flipat—  en zones remotes, amagats al bosc. Allà dalt encara fa més fred, allà dalt encara neva més, m’insisteix. Baixar d’allà dalt cap a Bangor, que també està al nord, són tres o quatre hores de cotxe. No hi ha autobusos ni trens ni patinets. És Maine, em diu. I aquí fem el que ens dóna la gana.

Stephen King viu al número 47W del carrer Broadway. És la mansió més antiga de Bangor i és la zona més exclusiva del poble. Se la va comprar el 1980, després de saber que es forraria amb Pennywise. Havia treballat a una bugaderia, havia fet de professor de secundària i la seva dona, la Tabitha King cobrava els diners justos per menjar gràcies a les hores de feina a un Dunkin Donuts. Sabien el que era passar-les canutes i la família de la Tabitha li deia que el deixés, que era un perdedor nat, un penjat, un llepa-fils de primera i un paio terrorífic. No és d’estranyar, la fotopresentació de la seva secció de relats King’s Garbage Truck, a la revista universitària, portava el missatge “Study, Dammit!!“, amb una cara de Charles Manson i una retallada que feia basarda.

El tour oficial de Stephen King t’explica tot això i més. Et porta als llocs emblemàtics com l’ull de la claveguera de Pennywise, el dipòsit d’aigua de Dolores Clairborne, l’aeroport on es va rodar la mini-sèrie The Langoliers (1995), la terrorífica i gegant estàtua de Paul Buyan o el camp on es va filmar la primera història de Creepshow (1982). També ens parem al petit poble de Brewer, a la Stephen King’s Rock Station, una de les millors dels Estats Units, i que ara escolto religiosament cada dia. Allà ens fem fotos, un munt, i el guia – que es diu Penney Tinker– ha vist que dels quatre o cinc que estem al grup sóc el que està més nerviós. Sí, em diu, el senyor Stephen King va crear un ultralloc a Bangor anomenat Derry que va robar de la ciutat nord-irlandesa, i picada a l’ullet per la proximitat que té Bangor amb Belfast, Maine.

Un dia -em segueix explicant en Penney– quan l’Steve passava el dissabte amb el seu fill Owen, se li va apropar una jove. Ell, pensant-se que li demanaria un autògraf, va agafar el bolígraf de sempre; «Em pot fer una foto que es vegi Bangor?», li va preguntar la noia. No tenia ni idea que es trobava davant del rei del terror. I és que Stephen King, tot i que els seus fans el reconeixen sense dificultat, té la sort de passar desapercebut. Va escollir viure a Bangor perquè és un poble aïllat i la seva vida ha sigut literalment escriure cada dia i anar al colmado de tres carrers més avall per comprar tabac (vici que ha deixat) i que també es visita al tour. En Penney ens informa que a King se’l veu molt menys ara pel poble. Abans es passava hores a la biblioteca o a l’antiga  llibreria d’en Penney a Broad Street, just al centre, ara reconvertida en un pub irlandès, però ara es passa els mesos d’hivern a la seva casa de Florida, a més de patir una debilitat física important a causa de l’atropellament que va patir quan caminava al voltant del llac de North Lowell, l’any 1999.

La famosa tanca de la casa de Stephen King la veiem tancada amb una cadena barata i una combinació que podria ser el  237, com l’habitació d’El Resplandor. Sempre es deixa la porta oberta quan hi és a casa; els fans són respectuosos i no passen de la línia d’entrada. Per la part de darrere podem veure com s’ha construït una piscina coberta i ha comprat la casa del costat per un milió de dòlars quan no la valia, ja que els seus veïns, odiats a Bangor, l’havien deixat en la ruïna total.

Aquestes històries i d’altres van apareixent durant el recorregut de tres hores del tour. Anem cap al cementiri d’animals, on es va rodar el film, i lloc emblemàtic amb el qual es va inspirar King per escriure la seva novel·la Pet Sematary. Allà veiem exactament on es va col·locar l’escriptor per fer de capellà per la pel·lícula i també visitem la tomba de Carrie, una dona enterrada desconeguda amb la qual l’autor es va basar per escriure el famós relat de l’adolescent amb poders telecinètics que tots coneixem i que després milloraria Brian de Palma amb el seu film de 1976.

Més curiositats? Que la pitjor pel·lícula de Stephen King –Skeleton Crew– es va rodar a una fàbrica abandonada a prop del riu Penobscot amb rates de veritat que es varen reproduir de tal manera que la ciutat va patir un episodi d’higiene pública important, o que l’hospital de pediatria i la biblioteca de Bangor han estat nombroses vegades reformats i ampliats amb diners del matrimoni King, com també ho ha estat la construcció de la piscina municipal per nens amb pocs recursos.

Bangor ha guanyat molt amb Stephen King. Des dels 80 que l’ha posat al mapa convertint-la en un lloc de pelegrinatge religiós pels seguidors de l’autor. No veureu però els noms dels King en els innumerables projectes socials en els quals s’han involucrat; rebutgen tota mena de plaques o estàtues i són modestos fins a la medul·la, a més d’antirepublicans i anti-Trump. Creuen que haurien de pagar més impostos per ajudar als que menys tenen. Uns comunistes fastigosos, com dirien els de VOX o Ciudadanos al nostre país. Què hi farem.

Proveu de matar aquells éssers que de cap manera poden existir. Agafeu motxilla i la vostra càmera de fotos i palpeu la realitat del viatge mirant tot el que us permeten els vostres ulls amb l’esguard dels vostres escriptors o directors de cinema de capçalera. Això —em diu Jack Torrance— és bastardia. I el seu consell va acompanyat, com sempre, d’una gran destral perseverant que no dóna treva.

Stephen King Tour.