Steven Spielberg és culpable de tot i més. sobretot que ploréssim amb E.T. més que amb Heidi i Marco juntes quan érem petitets, que molts continuïin demanant dinosaures com a mascotes als pares i que a Els Bastards hi hagi una escissió històrica entre els seus partidaris (encapçalats per un servidor) i els renegats que no (amb Jep Soler com a abanderat). És precisament entre en Jep i jo (el burro al davant, com és educació) que coincidim, però, a l’hora de considerar Jaws (Tiburón) com a obra mestra, precisament la pel·lícula culpable (tornem-hi) que molts encara avui dia quan ens banyem a la platja albirem l’horitzó en alerta a qualsevol aleta… i, és clar, de despertar un subgènere tan peculiar com el sharkexplotation.

Tot va començar quan Brody va fer evacuar les platges a crits i es va desfermar a partir que el cap de policia d’Amity Island (en realitat Martha’s Vineyard, localització a la qual hem enviat recentment al bastard Víctor González per fer-ne un treball de camp) reclamés més esforços per matar al confirmat tauró bestial.

Des d’aleshores tos s’ha desfermat, literalment. Van succeïr-li seqüeles, films en 3-D, de sèrie B (Deep blue sea com a millor mostra) i sèrie Z (amb Sharknado com a saga més prolífica i triomfant encara entre l’audiència més trash), Fins al punt que ja portem uns quants estius en què no passa que un tauró ens vingui a veure: Open water, The reef, Infierno azul, A 47 metros… fins a Megalodon (2018), producció blockbuster amb ànima de sèrie Z que, per sopresa nostra i contra l’opinió genralitzada, ens ha encantat.

A manca ja de noves idees s’ha apostat per portar a la pantalla gran a l’esqual més imponent que mai ha existit: el Carcharodon megalodon (el tauró de grans dents), un tauró gegant prehistòric i el peix canívor més gros de la història de la Terra. Tot i que fa milions d’anys que va deixar de rondar els nostres mars i oceans, els guionistes se l’han empescat perquè una sèrie de científics idealistes amb el suport d’un milionari pirat en descobreixin un sota la Fossa de les Mariannes. Una excusa argumental qualsevol que està concebuda per oferir als fans del gènere i als de l’acció el combat del segle: Jason Statham vs. Megalodon.

I la proposta no podia ser més entretinguda, apostant per la bretolada i combinant acció i humor a parts iguals i, evidentment, seqüències de tensió (ja no direm terror, que també) amb el tauró monumental pel mig. La primera hora és de traca; la segona amb Jason Statham fent d’allò que sap fer millor, que és de Jason Statham, i uns vint minuts finals hilarants amb una platja xinesa a farcir de banyistes amb flotadors multicolors.

L’única crítica: hem trobat a faltar gore, és a dir, sang i fetge, tot sia suposem, per la voluntat manifesta d’eixamplar la base (i les butxaques). I és aquesta aposta per la comercialitat del film que segur que algú dirà que tota la culpa és d’Spielberg (oi Jep?!).

Jo només em pregunto: per quan ‘The Meg 2’?