L’òpera prima de Cory Finley no deixarà indiferent a ningú. Thoroughbreds (Purasangre) és un film complicat, sobretot si el comparem amb els productes habituals de les sales de cinema. Possiblement per aquest motiu no s’ha estrenat a gaires llocs i a Girona sembla que no tindrem oportunitat de veure-la en una pantalla gran. Olivia Cooke i Anya Taylor-Joy interpreten l’Amanda i la Lily, dues noies de famílies benestant que mantenen una relació d’amistat peculiar, el que en un principi només s’acotava a unes hores d’estudi juntes es converteix en un pla per eliminar el pare d’una d’elles. Per la temàtica ens remet al film de Peter Jackson, Heavenly Creatures (1994), en què les noies protagonistes mataven la mare d’una d’elles per poder continuar juntes.
Aquest àcid retrat de l’adolescència benestant americana es construeix a partir d’un relat lent i ferm, amb una presentació de personatges sense entrar en gaires matisos, fet que deixa que l’espectador vagi creant el seu mapa mental. El millor del film són les dues protagonistes, les diferències emocionals evidents tot i la seva complicitat, sense deixar de banda l’excel·lent resolució de la història. Feia temps que no veia una pel·lícula tan cruel sense necessitat de mostrar res, només a partir dels diàlegs, la pausa i la imaginació. Podia haver sigut un desastre si Cory Finley s’hagués deixat portar per les presses, però ens demostra que ho tenia tot molt controlat.
Quan es vol parlar de l’adolescència actual no es pot evitar també parlar dels adults, de les responsabilitats educatives de les figures paternals. A Thoroughbreds (Purasangre) els pares i les mares mostren la cara més egoista de la maduresa, aquella en què els fills són una nosa que no permet als adults aconseguir els seus objectius. L’Amanda i la Lily no saben quin és el seu lloc, quines expectatives de futur tenen, només saben el que no volen i és formar part d’una societat com la dels seus pares. Com bé sabeu, estimats bastards, al final les coses a vegades no semblen el que són.
Aprofito que avui parlem dels adolescents per exposar una petita opinió sobre la sèrie de Netflix Insatiable. Precedida per un fort rebombori als Estats Units només pel tràiler; ara que ja la podem veure sencera, les opinions no han canviat gaire. Els haters hi van molt fort pel missatge sexual de promiscuïtat i de lleugeresa quan toca temes tan delicats com la pederàstia o el bullying. Els defensors també s’hi abonen gràcies a l’humor desenfadat i fresc, dirigit més a un públic adult que no pas a l’adolescent. Vistos tots els capítols (ja veieu l’esforç que hem de fer els Bastards) entenc tant una postura com l’altra. Aquells que defensen el tipus d’humor i un argument centrat a carregar-se la societat americana ho fan des d’una posició adulta, sense tenir en compte què pot passar quan un adolescent vegi una sèrie en què ser diferent és motiu de befa, ser popular i guapa és l’única manera de triomfar a la vida i en què només els rics són capaços de tenir una vida que valgui la pena. M’agradaria poder parlar amb uns quants joves a veure què en pensen, potser estic equivocat i a ells també els fa gràcia i són capaços d’entendre tota la ironia que emplena Insatiable. A veure si n’hi ha cap per aquí i ens ho explica. Per cert, la puntuo amb un 5, em quedo a l’equidistància, que la nota del post és per a la pel·li.
