Diuen que els crítics de cinema, quan arriben a una certa edat, pateixen d’uns deliris de grandesa importants que sembla que els portaran a la immortalitat o al regne dels déus de l’Olimp, fent-se fotos davant de penya-segats de vertigen o mirant a través d’una finestra amb posat melancòlic, o fent veure que llegeixen l’interminable capítol de la magdalena de Marcel Proust en una biblioteca folrada de llibres, sempre amb un aire pensatiu. Quan parles amb ells tens la sensació que no són humans, ja que “pensen” més que tu, “reflexionen” sobre la vida més que tu i “observen” la realitat de forma més profunda que tu. La realitat és, com diria el filòsof tromàtic Lloyd Kaufmann, la de sempre. Aquesta penya es morirà igual que tu, els seus llibres plens de pols passaran als mercats de puces del seu poble, els seus articles seran llegits per tres o quatre arqueòlegs penjats interessats en opinions avorrides, i la seva carn, pantalons i sabates seran menjades i destruïdes per cucs de tota mena quan estiguin morts i ben enterrats.

La nuit a dévoré le monde és un film que no va d’aquest tema, però que m’hi ha fet pensar utilitzant el meu pensament Hulk. Apareix un zombi que s’assembla sospitosament a un conegut crític cinematogràfic de Catalunya amb qui el protagonista, atrinxerat per un atac de morts vivents a París, es relaciona de forma prehistòrica a través de grrrurgs, arrgggs i weeeergs, onomatopeies de primera qualitat.  El director utilitza bé el concepte d’art house dins aquest subgènere -el de zombis- ja tan vist, de forma òptima i sense grans estridències, provocant angoixa a l’espectador, o almenys a mi, amb un tema que m’encanta, el d’estar sol i ben sol davant d’una pandèmia imprevista, trama robada de la novel·la de 1954 I Am Legend de Richard Matheson, que tants de morts putrefactes, monstres i vampirs ha parit en el món del cinema i la literatura del segle XX i XXI i segurament la del XXII, quan ningú ja ens recordi ni pensi en nosaltres.

La nuit a dévoré le monde és un excel·lent film. Sembla mentida que encara puguem parlar de bons artefactes cinematogràfics dins la temàtica de morts vivents. El tema està tan cremat i és tan poc original i amb tan poques bones idees que veure una pel·lícula com aquesta és un regal d’Ares i d’Eros, deïtats primordials de la nostra època, sobretot després de veure com el Vaticà i la seva religió catòlica són un niu de criminals de primer ordre.

Una bona cervesa i ametlles garapinyades us poden ajudar encara més a gaudir de La nuit a dévoré le monde. Ah, i no us perdeu, si us plau, les grans The Last Man on Earth (1964) o The Omega Man (1971) per submergir-vos en el món de Richard Matheson. Us encantaran.

Paraula de Hulk.