Abans de començar a divagar per la perillosa nostàlgia vull remarcar que Summer of 84 és una bona pel·lícula de misteri, tot i que les expectatives eren més altes, ja que a la direcció hi ha el triplet creador de Turbo Kid (2015, Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell), per això esperava més mala llet. Els protagonistes són la típica colla d’amics que durant l’estiu s’avorreixen i troben les distraccions en els elements habituals entre els nois de 15 anys de la dècada dels vuitanta: revistes amb dones despullades, somiar que la noia guapa del barri et fa cas, provar l’alcohol d’amagat, tenir una barraca o lloc de trobada secret i fer volar la imaginació. Normalment és una època en què es llegeixen còmics, es flirteja amb el terror i es tenen ganes de viure una aventura realment especial. Un dels quatre amics es creu que l’assassí en sèrie que ha segrestat una dotzena de nens per les contrade, és el seu veí, un oficial de policia. A partir d’aquí comença la investigació per desemmascarar, o no, a l’assassí. La trama està ben elaborada i no presenta cap sorpresa fins a la recta final. Potser m’esperava algun canvi de guió o alguna cosa més original a mig fer, però Summer of 84 és un producte pensat per fer un homenatge a tota la nostàlgia de principis dels vuitanta i, per tant, donen més importància al postureig vintage que a la història mateixa.

Summer of 84 comença amb la frase «Els assassins també són veïns d’algú» i en el cas que ens ocupa el possible assassí i veí està molt ben interpretat per Rich Sommer, que recordem pel Harry Crane de Mad Men. La pel·lícula té moltes semblances argumentals amb el film de l’any 1986 Stand by me (Rob Reiner), basada en una novel·la de Stephen King. Sobretot per la descripció dels quatre amics, amb els seus particulars problemes familiars, amb unes personalitats molt diferents i perquè la força de l’amistat és el que els permet tirar endavant.

Els que estem entre els 40 i 50 anys, podem triar entre gaudir de la història –en què us diré que hi falta una mica de gore– o estar pendent de quines coses formen part de la nostra pròpia vida adolescent. Surten tants referents que donaria per fer una secció com la d’en Jordi Taulats parlant de Castle Rock. És com la versió cinematogràfica del llibre, i joc de taula Yo fui a la EGB, pel que fa als records que despertarà als contemporanis. Només faré unes quantes referències perquè veieu com va la cosa. La música del film està feta amb l’estil dels sintetitzadors de l’època, fins i tot en una festa hi ha un trio que destrossa els teclats com els germans Cano, i en una de les escenes finals sentim una peça musical que la podia haver composat el mateix John Carpenter. En els diàlegs hi podem anar rescatant mites de l’època com Steven Spielberg (la davallada d’aquest director és posterior a l’any 84) o la sèrie televisiva Magnum P.I. Us deixo les altres perquè les aneu descobrint quan veieu el film, ja que apareixen jocs, vestuari, pòsters, música, bicicletes i moltes altres coses que us transportaran al passat.