Sí, el titular és clar i català. El cine dels vuitanta es va fer en aquella dècada per cobrir la demanda d’un tipus d’espectadors, amb una indústria que disposava d’uns recursos concrets i en el format i la tècnica que predominava. Intentar emular-ho 40 anys després, ja sigui des de la nostàlgia o amb la intenció de fer rendible el producte, pot donar com a resultat una aberració com els prototips de la tinent Ripley.
The Predator (2018) arriba a les cartelleres amb un hype important. La dirigeix Shane Black, el primer soldat que mor a Predator (1987), el qual vol recuperar l’esperit del film que va mitificar la figura d’Arnold Schwarzenegger i al mateix temps donar continuació a una de les sagues mítiques del cinema contemporani.
Suprimint la seva predecessora Predators (2010), amb un Adrien Brody fent el ridícul de taquilla més gran de la seva història, Shane Black ens presenta Quinn McKenna, un franctirador que té la mala sort d’encreuar-se amb la nau del Predator durant una missió a Mèxic, motiu suficient perquè el govern americà el vulgui silenciar.
Els secundaris de la trama són un grup de soldats renegats que en McKenna coneix al bus de trasllat a una presó militar, la científica experta en Predators Casey Bracket i el fill autista/superdotat del protagonista, Rory McKenna.
[SPOILERS ON]
Reconec que la pel·lícula arranca de forma espectacular, amb una de les millors seqüències d’acció de la saga, però a partir d’aquí tot comença a decaure. La falta de ritme d’algunes escenes, un guió caòtic (que brilla en els diàlegs de l’equip d’en McKenna), la falsa sensació de low cost/sèrie B amb un pressupost gents mediocre i l’aparició d’un super-Predator i els seus gossos destrueixen l’esperança dels fans més acèrrims.
[SPOILERS OFF]
Les ganes que tenia Shane Black de retornar-nos les sensacions viscudes amb l’enfrontament de l’equip Delta a la jungla de Guatemala amb la màquina de matar més perfecta de la galàxia s’esvaeixen amb un mal desenvolupament d’un producte cinematogràfic que perd el nord entre gèneres antònims.
A favor
- Guió imprevisible
- Personatges entranyables
- Humor negre
- Final obert
En contra
- Intenta imitar Predator (1987) i no ho aconsegueix
- El gos predator i el super-Predator
- No estem als vuitanta
