En aquest moment estic assegut al sofà de casa, davant de l’ordinador, amb dues pinces d’aquelles de carregar les bateries del cotxe enganxades a cada mugró. He programat rebre una descàrrega elèctrica cada cinc minuts fins que acabi d’escriure. Aniré lentament perquè estic rebent la penitència per haver vist Mandy (Panos Cosmatos). Em castigo a mi mateix per haver sigut un estúpid i fer cas als cants de les sirenes de Twitter, com el tuit de Guillermo del Toro que va al·lucinar amb el film. Veient com ha davallat la seva carrera cinematogràfica no sé per què li faig cas! Ai! Una altra descàrrega. Me la mereixo!

Mandy té un argument repetit fins a la sacietat en el món del cinema: una parella que viu tranquil·lament i amorosament veu truncada la seva felicitat quan l’esposa és assassinada i el marit emprèn el camí de la venjança. Sí, amics i amigues, com Mad Max, perquè aquí també tenim un grup de motoristes amb males pintes i una secta, sense la Tina Turner. La diferència principal és que per poder veure Mandy el millor de tot és estar col·locat amb cola de fuster, o no… perquè al cap de pocs minuts ja us semblarà que heu pres múltiples dogues il·legals. Ai! Una altra enrampada!

El film es pot dividir en dues parts. La primera seria la introducció, i serveix per presentar la parella protagonista (Nicolas Cage i Andrea Riseborough), uns friquis que viuen a càmera lenta i tenen converses sobre planetes i constel·lacions. Ella somia coses estranyes que ens són presentades amb un filtre de color vermell i una banda sonora omnipresent de Jóhann Jóhannsson, bon compositor de films com Arrival o Sicario, i que amb Mandy signa el seu darrer treball, ja que va morir a l’edat de 48 anys, presumptament després d’una ingesta indeterminada de drogues. Jo no vull dir res però aquí hi veig alguna casualitat o, més ben dit, causalitat, perquè Mandy és un film psicotròpic que només es pot concebre des d’una ment alienada. Encara som a la primera part del film, en què una secta formada per una colla de tarats decideixen segrestar la noia. Necessiten l’ajuda d’uns motoristes mutants que fan la feina bruta a canvi d’un noi grassonet que es deuen menjar (suposo). Com que la noia es riu del cap de la secta, i ja sabeu que el que fa més por a un home és que una dona se’n rigui (Margaret Atwood dixit), la cremen com si fos una bruixa de Salem. El sofert marit ho veu tot i després d’escapar-se es converteix en Ash (Posesión infernal) i es carrega el personal, ben emmerdat de sang i fent servir tots els utensilis de la ferreteria. Aquesta és la segona part del film.  En un moment de la pel·lícula Nicolas Cage es pren una droga i li queden els ulls com pilotes de platja, allà demostra que encara té algunes seqüeles de Leaving Las Vegas, quan es va beure tot l’arsenal alcohòlic de mig país.

Ai! Cony, quin mal! Aquesta és la darrera descàrrega, ja puc plegar. Només vull afegir que si haig de triar un director que es digui Cosmatos, em quedo amb el pare, George Pan Cosmatos que es va fer càrrec de Rambo II i de Cobra entre altres films. L’única cosa positiva del film és la presència d’Andrea Riseborough (Birdman, Crocodile-Black Mirror) en el paper principal, una actriu que mai decep.