13 d’octubre del 2018. John Carpenter Anthology: Movie Themes 1974-1998. La gent comença a entrar a l’Auditori de Sitges a marxa ràpida, les entrades no estan numerades i el primer que entra tria lloc. Amb aquella naturalitat que ens caracteritza a Els Bastards ens introduïm a la cua per una drecera, que ens colem, vaja! El guarda de seguretat ens rep al vestíbul amb la cantarella «¡No corrais! ¡Que no sois crios!». M’agradaria explicar-li que per un senyor de quasi 50 anys com jo, anar a veure John Carpenter era més emocionant que per un nen anar a la Festa dels Súpers, però no volia perdre temps. Asseguts en una bona localitat només falta que aparegui la banda a sobre de l’escenari. Mentrestant el veí de butaca parla amb un dels privilegiats que ha anat a fer un Meet & Greet amb el mestre Carpenter. En parla amb aquella vehemència del que ha tocat la mà de Déu i es fa el fart, que si és antipàtic, que no li ha signat el llibre com li hauria agradat, que no ha somrigut i més retrets. Els que vam declinar la invitació (previ pagament d’uns cent euros més) per anar a la Meet & Greet ens sentim alleujats i podem repetir la cantarella de «ja ho deia jo, que no valia la pena».

Puntualment, a les cinc de la tarda, entra la banda i el mestre. Tots vestits de rigorós negre es van situant al seu lloc, John Carpenter aixeca les mans per saludar el públic, mentre va mastegant xiclet. A darrere de la banda, una pantalla va projectant imatges de les pel·lícules mentre sona la seva música. Comencem fort amb 1997: rescate en Nueva York  i seguim amb Asalto a la comisaría del distrito 13, dos dels exemples pels quals el director novaiorquès està considerat un dels millors creant acció en llocs tancats i s’ha convertit en un referent per als nous creadors. Carpenter parla poc damunt de l’escenari, de fet ho llegeix i així no se surt en cap moment del guió preestablert. Continuem amb El pueblo de las malditos, La niebla i La cosa, s’intercalen amb altres temes propis per arribar al moment romàntic de la nit amb la preciosa Starman i el més divertit amb Golpe en la pequeña China. Quan tots els membres de la banda es posen unes ulleres de sol és perquè sonarà la banda sonora d’Están vivos. Entrem en un dels moments més esperats, per una banda sonen les primeres notes de En la boca del miedo i el soroll d’aplaudiments augmenta, cosa que corrobora que la majoria de públic són uns friquis de nassos. Imatges i música de la nova adaptació de Halloween donen pas a l’escena del jove Michael Myers vestit d’arlequí, en aquest moments, gran ovació per deixar pas a l’original Halloween (haig de reconèixer que en aquest moments el vostre humil narrador bastard va deixar anar unes llagrimetes galtes avall). Vampiros, El príncepe de las tinieblas i Bolsa de cadáveres ens acompanyen fins al final apoteòsic amb la gran i lluminosa Christine, que serveix per acomiadar la nit del mestre.

En definitiva vam gaudir d’una banda molt solvent amb un John Carpenter, poc interactiu amb el públic, que va anar fent alguns cop de cap i assentint a la gent de les primeres files, es va treure el xiclet al cap d’unes quantes cançons i va aixecar les mans enlaire fent el símbol satànic abans de començar En la boca del miedo. També ens va recomanar que vigiléssim amb el cotxe, per si trobàvem algun Christine i ens va fer notar que érem un públic molt educat. Suposo que ho va dir perquè ningú va deixar anar el seu fanatisme cap al mestre, ni quan va sortir a la pantalla actuant a Bolsa de cadáveres, interpretant l’encarregat de la funerària. La gent es va mostrar en tot moment molt respectuosa, fins i tot massa, ja que estic segur que a molts dels fans ens hauria agradat aixecar-nos de la butaca per cridar, saltar o fer una mica el gamarús.