MENU

24 octubre, 2018 Comentaris (0) Visualitzacions: 283 Cinema Jordi Camps

Títol
First man

Director
Damien Chazelle

Actors
Ryan Gosling, Jason Clarke, Claire Foy, Kyle Chandler

Al final el que ens trobem és un home, Armstrong, marcat pels silencis i que a l’espai es troba com peix a l’aigua

Puntuació

8

‘First Man’: un peu a la Lluna

Damien Chazelle, que ja sap el que és tocar el cel (i les estrelles) després de l’èxit de La La Land, torna al primer pla del panorama cinematogràfic convidant-nos a viatjar a la Lluna amb una pel·lícula basada en la història de Neil Armstrong, el primer home que va trepitjar el satèl·lit. Titulada precisament així, First Man (El primer home), narra a partir del famós astronauta, tant el seu heroïsme com el de la carrera espacial endegada pels Estats Units al llarg de la dècada dels seixanta. Amb tots els seus clarobscurs.

Perquè encara que sempre se’ns ha venut com una era gloriosa (la fita ho va ser, certament), pel camí van deixar-hi la pell (alguns, literalment) molts herois anònims, indispensables perquè arribés aquell dia en què Armstrong va poder complir un vell somni, el 20 de juliol del 1969, tot recitant aquella cèlebre frase: «Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat».

Contràriament al que ens imaginàvem abans de veure la pel·lícula, First Man sorprèn perquè s’opta per rebaixar l’èpica en benefici d’un realisme més gran. Una decisió que aplaudim i, més encara, en saber que el president Trump es diu que no va voler anar-la a veure en assabentar-se que no apareixia el moment concret en què tot just aterrar a la Lluna no es clava la bandera americana. També perquè tirant de l’èpica hauria resultat tot més fàcil i ens trobaríem amb l’enèsim film que mitificaria el que ja de per si és una missió extraordinària. I quan parlem de realisme, ens referim a un pas més del que ja es va intentar amb Apol·lo XIII, aquella del «Houston, tenim un problema!».

Confeccionada a partir d’un guió de Josh Singer (Spotlight i Els arxius del Pentàgon) i amb l’aixopluc de la producció de Steven Spielberg, Chazelle es torna a lluir amb una pel·lícula de format narratiu molt clàssic, tot i que estèticament la seva factura opti pel rotllo modernet, amb molts primers plans i càmera en mà a tocar els actors, combinat amb grans i bells plans generals. Tot, sota un to lacònic i introspectiu que faria les delícies de Terrence Malick i que segur que faria que John Cassavettes se sentís orgullós del seu llegat. I perquè tingueu algun altre referent: la primera mitja horeta (el millor juntament amb el tram final) té molt d’Eastwood.

En aquest terreny qui brilla és Ryan Gosling, un actor que sempre sembla que faci la mateixa cara quan arriba per salvar una noia perduda (Drive), quan diu que estima una aspirant a actriu (La La Land), però que expressa molts matisos en aquest difícil marge dels cara de pal. Bé, o almenys a mi m’ho sembla. Gosling torna a buscar aquesta caracterització d’home turmentat, marcat per una tragèdia familiar traumàtica, però alhora determinat a assolir els seus propòsits, ni que sigui per la recerca d’una suposada redempció o per pura i simple ambició. Els sentiments li van per dins, tot al contrari que la no menys extraordinària Claire Foy (la reina de The Crown), que aquí no es talla a l’hora d’expressar la seva aflicció. Una dona amb caràtcer, com ho demostra quan diu als de la NASA, desesperada perquè no rep notícies del seu home, allò de: «Sou com nens que juguen, no en teniu ni idea».

Chazelle sembla que prefereix buscar la fisicitat i conscienciar l’espectador de la majúscula dificultat a la qual es van afrontar aquells astronautes i científics: decidits a tocar les estrelles amb naus no aptes per a claustrofòbics on la xapa no fa pinta que resisteixi cap atmosfera.

A alguns potser us sembla lenta i repetitiva. I ho és. Però només així, sobretot sent repetitiu en algunes accions, com el fet de mostrar una prova rere una altra (pensem que no va ser fins a l’onzè Apol·lo que es va arribar a assolir la missió i amb unes quantes naus Geminis prèvies) que es posa èmfasi a les dificultats d’aquella fita històrica. Hi ha fins i tot una voluntat didàctica, que personalment a mi no em molesta, per demostrar fins a quin punt va arribar aquella bogeria científica per complir aquell somni en què no tothom creia, com també es mostra, amb altres col·lectius que reclamaven en aquells anys que els resolguessin altres problemes socials (com el racisme, el feminisme o el pacifisme).  S’hi van gastar esfoços i un munt de milions, en el projecte.

Al final el que ens trobem és un home, Armstrong, marcat pels silencis i que a l’espai es troba com peix a l’aigua: amb un silenci tan inquietant com etern (recordeu, bastards, que a l’espai ningú mai no podrà sentir els vostres crits), que maginifica les emocions quan el protagonista posa el primer peu a la Lluna.

Res de famfàrries wagnerianes. Silenci absolut. No cal, la pell se’ns posa de gallina mentre cau la llagrimeta quan el peu toca a terra. El de la Lluna.

 

Puntuacio

8

Al final el que ens trobem és un home, Armstrong, marcat pels silencis i que a l’espai es troba com peix a l’aigua

Títol
First man

Director
Damien Chazelle

Actors
Ryan Gosling, Jason Clarke, Claire Foy, Kyle Chandler

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.