Quan imagino Cary Joji Fukinaga (True Detective, Jane Eyre) en el moment de rebre la proposta per dirigir la sèrie Maniac, el veig rient i content com un nen l’endemà de la nit de Reis. És una gran oportunitat per demostrar la seva solvència a la direcció, ja que els deu capítols són completament diferents entre ells i toquen diversos gèneres cinematogràfics, sempre des de la comèdia més àcida i posant la mirada en el cinema d’acció, el de gàngsters, el gènere fantàstic o el drama, per exemple. Maniac –que es pot veure a la plataforma Netflix– està basada en una sèrie noruega de l’any 2015 i manté l’equip de guionistes original. És difícil explicar la trama sense fer un mal favor als estimats lectors, ja que el més interessant és anar descobrint capítol rere capítol què ens volen explicar.

Les persones que vulguin una història senzilla i lineal, sense gaires complicacions i sense haver de mastegar gaire, no cal que comencin Maniac. El primer capítol arrenca amb la presentació dels dos personatges principals, l’Owen (Jonah Hill –The Wolf of Wall Street, Moneyball) i l’Annie (Emma Stone –La La Land, Birdman). Els podríem considerar el que ara s’etiquetaria d’inadaptats, d’aquelles persones que no pertanyen a aquest món i que han de ser amagades i utilitzades només pel bé comú dels normals. El rerefons de la història no és el més rellevant, si només aposteu pel divertiment, però si voleu entrar en el tema central és una proposta per explicar la pèrdua, l’adaptació a noves situacions inesperades i una crítica als tractaments de les malalties mentals.

Els dos protagonistes accepten participar en un experiment per provar un nou medicament per curar qualsevol trastorn mental. Com es diu vulgarment «n’hi ha més a fora que a dins» i els científics encarregats de l’experiment tenen una mala gestió de tot plegat, són els més estrambòtics de tota l’auca. Analitzant la part més psicològica, em decanto per la descripció que fa de la culpa o del sentiment de culpabilitat, com preferiu. Presenta aquesta culpa com una cosa que l’individu considera necessària però que li impossibilita continuar endavant fins que l’afronta. L’Annie ha de donar moltes voltes abans de trobar el camí per desfer-se de la culpa, mentre que l’Owen és tan bona persona que se sent culpable constantment, perquè mai està segur d’haver fet el correcte.

Jo de vosaltres no miraria més d’un capítol de Maniac al dia, així la podreu degustar i pair com toca, sense problemes d’indigestió i amb la calma necessària. D’aquesta manera trobareu que és una sèrie excel·lent. Ara bé, si us empatxeu fareu un viatge tan psicodèlic que la deixareu a mig fer.