Totes les històries de superherois tenen, si fa no fa, la mateixa estructura: origen, adquisició i comprensió de les noves habilitats adquirides; posicionament a favor de fer el bé i ajudar els altres; fet que motiva el conflicte intern per saber si el que s’ha triat és el camí correcte i, finalment, reafirmació de la decisió presa des d’un bon principi. Batman, Superman, Capitan America o Iron Man són superherois que no s’han escapat d’aquesta estructura.
Amb la tercera temporada de Daredevil passa el mateix. En aquesta nova història, que comença després de l’esfondrament de l’edifici, provocat pel grup The Hand, que vam poder veure a The Defendres, Matt Murdock, tot i que se salva, té una crisi existencial i d’identitat molt més gran de l’habitual, ja que aquesta crisi afecta la seva fe, que sempre l’ha guiat en les seves accions, i decideix emprendre un viatge interior sense contactar amb els seus amics Foggy (Elden Henson) o Karen (Deborah Ann Woll).
Aquesta temporada torna als seus orígens, amb un Matt Murdock (Charlie Cox) destrossat, tant físicament com emocionalment, sense vestit de superheroi i sense amics, obligat a reinventar-se. Quant Wilson Fisk (Vincent D’Onofrio) surt de la presó, l’advocat ha de triar entre romandre ocult o acceptar la seva identitat de Daredevil (i també el seu costat fosc). La trama està ben escrita, estructurada i elaborada, i Charlie Cox torna a fer una actuació excel·lent com a Murdock.
A diferència de la segona temporada de Jessica Jones, la tercera de Daredevil té un dolent identificable. I quin dolent! La rivalitat entre Matt Murdock i Wilson Fisk, que va acabar amb el segon engarjolat, van ser un dels motius pels quals va ser tan bona la primera temporada de Daredevil. Erik Olesson, el nou showrunner de la sèrie, ho sap i no ha dubtat a fer tornar en Kingping a la primera línia. En aquesta temporada Vincent D’Onofrio porta Wilson Fisk al zenit com a mestre a l’hora de doblegar qualsevol i d’arrasar com una piconadora tot aquell que es posi davant seu. A parer meu, Vincent D’Onofrio ens regala una de les millors actuacions televisives de l’any.
Però Daredevil no és una de les millors sèries de superherois només per Murdock i Fisk, sinó pel treball amb què estan construïts els personatges secundaris. La Karen, que fins i tot disposa d’un capítol per a ella sola, i en Foggy repeteixen, agafen més pes en la història i s’incorpora un altre personatge: l’agent de l’FBI Benjamin Poindexter (Wilson Bethel), relacionat amb el cas Fisk i que donarà vida a un dels dolents recurrents als còmics de Daredevil: en Bullseye.
I tampoc oblidem una de les marques de la casa: les hòsties. En aquesta nova temporada n’hi ha, i moltes, i són més dures. Matt Murdock abraça el seu costat més fosc i hi ha moments que no es reprimeix a l’hora d’estomacar. Recordeu la baralla a les escales de la primera temporada? Doncs en aquest tenim una fugida de la presó de característiques molt semblants i una lluita en una oficina plena de tensió i enginy.
Resumint, la millor temporada de Daredevil aprofita la base sòlida de la primera per mostrar-nos el seu protagonista que, sense deures socials que el lliguin, es troba davant la prova més important: definir qui vol ser realment, Matt Murdock o Daredevil.
