MENU

9 novembre, 2018 Comentaris (3) Visualitzacions: 3195 Cinema Jordi Camps

Títol
Bohemian Rhapsody

Director
Bryan Singer

Actors
Rami Malek (Freddie Mercury), Gwilym Lee (Brian May), Ben Hardy (Roger Taylor), Joseph Mazzello (John Deacon)




Ja em sap greu pels crítics de Queen, que sempre van menysprear el grup aleshores, però d’aquell concert en què també van actuar estrelles com Elton John, Bob Dylan, David Bowie, George Michael, Dire Straits, U2, The Who, Paul McCartney… recordeu que va ser Queen qui es va emportar la glòria

Puntuació

9

‘Bohemian Rhapsody’: ‘God save (the) Queen!’

Mai he estat fan dels biopics. Més aviat en renego, d’aquesta tipologia de films que solen acaparar les nominacions als Oscar, gràcies a les més o menys reeixides imitacions de l’intèrpret de torn per recrear amb més o menys versemblança la vida i obra d’algun famós.

Però, com passa en tantes coses de la vida, la contradicció entra en escena, almenys en el meu cas, sobretot quan el protagonista és algú a qui admires o has admirat profundament. Com és ara el cas, amb Freddie Mercury, el líder de Queen, en el qual se centra Bohemian Rhapsody, the film not the song.

No és pas ni de bon tros la primera vegada. Ja em va passar el mateix amb un altre biopic musical amb el qual aquest film té força coincidències, com és The Doors, d’Oliver Stone. Però en aquesta ocasió encara més, pel plus d’empatia que tinc envers l’estimat Freddie Mercury, que no cal dir que tenia molt més carisma que Jim Morrison, i amb Queen, que és segurament un dels grups de música que més emocions m’han donat al llarg de la meva vida.

Parlant novament de la vida, al llarg d’aquesta hi ha moments que et queden marcats. Un d’ells va ser precisament la mort de Freddie Mercury. Va ser aquell trist 24 de novembre de 1991, del qual encara recordo la fiblada que vaig sentir quan per la ràdio comunicaven la seva mort ja anunciada (malgrat que tots sabíem que estava malalt, tot just el dia abans s’havia confirmat oficialment que tenia sida). Una plantofada en tota regla que va fer que aturés el cotxe que conduia solitàriament, durant aquell hivern de merda, en direcció a la base militar de Sant Climent Sescebes, m’imagino que perquè se’m devia ficar alguna cosa a l’ull després de sentir la notícia o per l’emoció d’haver d’anar una altra setmana més a complir el servei militar obligatori. Puta mili! I encara més: puta malaltia!

No ha estat fins ara que als fans de Queen se’ns ha fet justícia i ens han pogut regalar Bohemian Rhapsody, l’esperat no, l’esperadíssim biopic que 27 anys després (sí, 27 anys!!) condensa i recrea alguns dels moments més destacats de la vida i obra de la banda liderada per Farrokh Bulsara, més conegut pel seu nom artístic, Freddie Mercury, que encarna amb passió i convicció Rami Malek (Mr. Robot). Veritats i mitges veritats en pro de la ficció, lligades amb una excusa: culminar la pel·lícula amb el cèlebre concert de Wembley, el Live Aid promogut per Bob Geldof el juliol del 1985, un dels esdeveniments musicals més grans mai retransmesos i que es va poder seguir en directe a tot el món. Vint minuts d’una actuació gloriosa que van marcar un abans i un després de la banda i que els promotors d’aquest film (amb el guitarrista Brian May al capdavant) han cregut convenient que siguin reproduïts amb una fidelitat extrema (no com altres passatges del film, que transgredeixen un pèl la fidelitat per poder esbossar un relat a estones wikipedia).

Bohemian Rhapsody és un sing along fet i recosit perquè els fans s’ho passin d’allò més bé i els que no ho són tant ho acabin sent. Els intèrprets estan increïbles (perdó, creïbles) reproduint els gestos, moviments, expressions de la banda. I amb un extra: els esmentats vint minuts finals del film, que són de traca i mocador (sobretot mocadors). I no pot ser menys, tractant-se de la que es considera la millor actuació de la història del rock and roll. El concert marca l’estructura de la història. Així arrenca i així conclou amb els 20 minuts més emotius que hàgim pogut veure últimament a la pantalla. Pura emoció. Reproducció autèntica. Mímesi perfecta. I també, perquè no escatima en allò que fa inoblidable aquell esdeveniment: l’èpica; resolta quasi com si l’espectador gaudís de la Batalla dels bastards de Game of thrones al ritme dels sis clàssics que van tocar: Bohemian Rhapsody, Radio Ga Ga, Crazy Little Thing Called Love, Hammer to Fall, We Will Rock You i We Are The Champions. 

Ja em sap greu pels crítics de Queen, que sempre van menysprear el grup aleshores, però d’aquell concert en què també van actuar estrelles com Elton John, Bob Dylan, David Bowie, George Michael, Dire Straits, U2, The Who, Paul McCartney… recordeu que va ser Queen qui es va emportar la glòria. Els mateixos crítics, ara en el bàndol cinematogràfic, que continuen no entenent-hi res i que ja s’han afanyat a criticar una pel·lícula que està arrasant a la taquilla i al Regne Unit a nivells que ni Star Wars. Per això, sempre millor, feu cas de la paraula d’un bastard!

Bé per Bryan Singer o qui hagi estat al final en realitat el que ha acabat parint aquest film amb tants problemes de producció. Detalls de la història, com ara que declarés que estava afectat per la sida abans de pujar a l’escenari o la reconciliació familiar sobretot amb el seu pare, que es podrien qualificar de tramposos o maniqueus, quina importància tenen?! Ja ho cantava Queen precisament en la cançó que dona nom al film: “Is this the real life? Is this just fantasy?…”

El que tenim clar, almenys jo, és que Freddie Mercury és l’única reina a la qual retré honors: God save (the) Queen!!!

 

* I si no en teniu prou, aquí us enllacem el concert de Wembley, història pura:

Puntuacio

9

Ja em sap greu pels crítics de Queen, que sempre van menysprear el grup aleshores, però d’aquell concert en què també van actuar estrelles com Elton John, Bob Dylan, David Bowie, George Michael, Dire Straits, U2, The Who, Paul McCartney… recordeu que va ser Queen qui es va emportar la glòria

Títol
Bohemian Rhapsody

Director
Bryan Singer

Actors
Rami Malek (Freddie Mercury), Gwilym Lee (Brian May), Ben Hardy (Roger Taylor), Joseph Mazzello (John Deacon)




3 comentaris to ‘Bohemian Rhapsody’: ‘God save (the) Queen!’

  1. LLUIS ha dit:

    La gran diferencia entre un documental i una pel.licula rau bàsicament en la dramatització dels fets. I, per anar al gra, la dramatització a Bohemian Raphsody es, en opinió meva, infame, i per moments, de vergonya aliena.
    Dit això, i en bona part suposo que per ser fan de Queen (veure “Nota 1” al final) he passat una molt bona estona veient la peli (excepte en els moments de vergonya aliena, clar). Coincideixo amb tu, com a aspectes positius, amb la molt bona semblança física i reproducció gestual dels intèrprets. També amb la qualitat de la recreació del concert de Queen al Live Aid i del moment emotiu que s’aconsegueix.

    D’acord també amb tu amb els aspectes “tramposos i maniqueus” (i alguna falsedat cal dir) que menciones (de fet tenen a veure amb la desastrosa dramatització abans mencionada) però per mi aquests “detalls” si que son rellevants (en negatiu òbviament) a l’hora de valorar la peli.

    Finalment, crec que estarem d’acord en que una pel·lícula pot arrasar a taquilla (i inclús fer-te passar una bona estona) i ser cinematogràficament qüestionable.

    En resum, molt sorprès per el 9 que li has posat. Per mi, cinematograficament, no passaria del 6. Això no vol dir que “emotivament” veure la peli no hagi estat molt satisfactori per mi. Però sens dubte, amb aquest “material”, podria haver estat molt millor.

    Salut.
    Lluís Ullés

    Nota 1: soc fan de Queen des de fa molts anys però només fins el LP “Jazz”, en opinió meva, l’últim gran treball discogràfic del grup. A partir d’aquí, insisteixo. en opinió meva, molta pirotècnia, molts recopilatoris i directes i molt poca producció musical nova de qualitat (els àlbums The Game, Flash Gordon, Hot Space, etc són francament fluixos), encara que certament, durant tots aquells anys encara van aportar algunes obres mestres puntuals (Another One Bites the Dust, I Want to Break Free,….)

    Nota 2: recomano el documental https://youtu.be/i0EbwFJxE5U

    Nota 3.- Sobre “carismes” i ” la millor actuació de la història del rock and roll” hi hauria molt que parlar. Però això ho deixarem per un altre dia

    • Jordi ha dit:

      Com bé comentes, per a gustos… Només afegiré que el cinema no només és una art o tècnica narrativa, si com en aquesta ocasió serveix per estimular emocions encadenades ho hem de valorar. Sobre el millor concert de la història no ho dic jo i és una valoració que una cadena de televisió anglesa va promoure… I sí, ho poso per tocar els cataplins als puristes i crítics. El poble tbe opina

  2. […] guionista de Los dos papas és Anthony McCarten, autor dels llibrets de Bohemian Rhapsody (Brian Synger, 2018), per cert un altre biopic que interpreta la realitat dels fets per oferir-nos […]