Sinopsi: Joe Hallenbeck és un detectiu privat en hores baixes, abans havia estat un dels agents més importants del servei secret nord-americà, però la seva carrera es va veure truncada quan es va enfrontar a un polític corrupte. Per la seva banda, Jimmy Dix, una gran estrella del futbol, cau en desgràcia quan es va veure involucrat en un escàndol. Tots dos uniran les forces per resoldre un cas tèrbol en què es veuen implicats.

Convencional, aquesta seria la paraula que definiria aquest thriller de Tony Scott que no deixa de ser una de tantes buddy movies que es van fer tan populars a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, són els anys de Tango i Cash, Danko, Black Rain o les diferents Arma letal, però aquesta té un punt diferent, els diàlegs de Shane Black són segurament uns dels més ocurrents de l’època i molts érem els que els repetíem com lloros als patis dels instituts («Et vull veure cridar. Doncs posa’m un rap»).

L’elecció de Bruce Willis, el seu carisma, el seu aire resignat i la seva presència escènica també van ajudar a crear una aura interessant en un protagonista que com molt bé diu el nom de la pel·lícula és un autèntic patriota, algú que va salvar el president i que va veure com queia en desgràcia precisament per ser un bon americà, un home íntegre, ara desorientat, intenta sobreviure a la vida entre molt d’alcohol, excés de tabac i una incapacitat manifesta per les relacions personals.

L’humor, però, és el que salva la pel·lícula i no només això, en diverses escenes amb el protagonista absolutament acorralat, el seu sentit de l’humor, les seves ocurrències i els seus acudits el salven de la mort, una bonica metàfora del paper redemptor del riure. L’humor ens permet sobreviure en situacions extremes i que ha permès a aquesta pel·lícula aparentment convencional sobreviure en la memòria de molts durant molts anys.

La frase: hi ha tantes frases que no sé quina escollir. Va!, la primera que em passa pel cap: «Tot el món t’odia. Ells s’ho perden. Somriu, cabró».

El frame: la imatge del marcador de l’estadi dels Los Angeles Stallions amb Joe Hallenbech just a davant ballant un cop acabada la missió.

 L’escena: Hallenbeck està a punt de ser executat per un sicari i aquest per guanyar temps li deixa anar la frase:

– Per què no em preguntes com és de grassa la teva dona?

– Com és de grassa?

– Tant que la vaig haver d’arrebossar per trobar el punt més humit. Per ficar-l’hi calia una grua. Jo no dic que sigui grossa, però la seva foto de carnet és una foto aèria.

 Un cop el sicari té un moment de distracció i es posa a riure, Hallenbeck acaba amb ell.

L’espòiler: final feliç: cas resolt i família unida un altre cop (o no… ara no ho recordo).