Espanya és mediocre. És un país on per fer alguna cosa a la vida has de ser discret, no destacar, intentar fer el que fan els altres, és a dir, fer veure que treballes, passar desapercebut, limitar-te a seguir la veta als altres, fer el pilota i no buscar problemes. Si segueixes aquests consells segur que arribaràs lluny a Espanya, que no és que vulgui dir gaire cosa, però et garantirà viure tranquil i que et deixin en pau. Si destaques o vols fer algun canvi per millorar la societat et trobaràs amb l’enveja dels teus veïns, que et maltractaran i només tindran un objectiu en la seva patètica vida: que siguis un fracassat com ells. En un país tan desastrós, com pot ser que hi hagi un superheroi? Impossible. Aquest és el missatge essencial que es desprèn de l’adaptació cinematogràfica de Superlópez, un dels còmics més recordats, creat a la dècada dels setanta per JAN (Juan López Fernández). Tot i que l’escriptor reconeix que la pel·lícula no té res a veure amb els seus còmics, que és una adaptació lliure dels guionistes i el director, li han respectat alguna cosa. Ara en parlem.

Superlópez va néixer en paper com una versió hispànica del Superman anglosaxó. S’hi assembla en molts aspectes, sobretot en les històries inicials, que han servit de base per a la pel·lícula. Més endavant les historietes deixen de banda el referent americà per centrar-se en altres aspectes més nostrats, com ara les diferències socials o els problemes de les ciutats tipus Barcelona, escenari central de les aventures. Em sap greu que els creadors del film (Borja Cobeaga i Diego San José al guió, Javier Ruiz Caldera a la direcció) només s’hagin centrat en la història calcada de Superman, el seu origen, l’arribada al planeta Terra, l’aprenentatge per ser superheroi i les relacions amb els seus amics i familiars. Em sap greu perquè podrien haver escollit començar per alguna de les històries posteriors, amb un Superlópez ja en actiu buscant el seu lloc dins la societat i defensant els valors universals, mentre va ensopegant i s’embolica per tot arreu. D’aquesta manera la trama no hauria sigut tan avorrida, ja que saps perfectament el que passarà perquè ja ho has vist en el film de Richard Donner. Aquesta falta d’imaginació queda ben demostrada durant tot el metratge; és un film tan irregular que pots passar una estona (curta) ben entretinguda i divertida, i de sobte retornes a la realitat tediosa d’un personatge que no saben fer funcionar. Tot i que vagin regalant algunes imatges als fans del còmic, cap d’ells estarà content del resultat final, perquè amb quatre detalls no n’hi ha prou per crear una pel·lícula potable.

Realment a l’Estat espanyol no han après a fer versions de l’univers del còmic local. Amb Mortadel·lo i Filemó van aprovar de manera justeta, però l’han espifiada amb Zipi y Zape i, sobretot, amb Anacleto. Precisament, aquest darrer, dirigit pel mateix Javier Ruiz Caldera. Si us plau, no li encarregueu cap més adaptació, perquè amb aquestes dues ja ha demostrat que no és una cosa per a ell. Val més que truquin al gran David Callahan Ruiz, que amb els curtmetratges sobre Batman ha demostrat més solvència.

Els espectadors que estimin Espanya, que la considerin la seva pàtria, no quedaran gaire contents per les reflexions del film, ja que van repartint a tort i a dret el missatge de l’inici del post. Tampoc quedaran contents els que considerin que Catalunya no és Espanya, ja que tota l’acció passa a la Ciutat Comtal i constantment fan referència al fet que estan a Espanya. Parlo de política i d’identitat per una sola raó que pot fer minvar l’afluència de públic a Espanya del film: en JAN s’ha mostrat a favor de la independència de Catalunya i de la llibertat dels presos polítics. Fins i tot va dibuixar un Superlópez anant a votar SÍ en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.