Els mortals que tenim una vida més o menys convencional amb família, amics i cardem quan podem perquè és impossible passar-se vuit hores al dia mirant sèries de televisió vàrem descobrir Benedict Cumberbatch fent el personatge més famós de Sir Arthur Conan Dolyle, Sherlock Holmes. En aquella sèrie no només ens va fascinar la introducció de la tecnologia en l’edició del relat audiovisual, el ritme del guió, els moviments de càmera i el disseny de personatges sinó que l’impacte més bèstia va ser veure com aquest esfilagarsat actor anglès reinventava un dels personatges més representats (i coneguts) de la història del cinema i les sèries de televisió. Engego amb el talent descomunal de Cumberbatch per enfundar-se la pell de Holmes perquè quan has interpretat un personatge icònic amb aquest magnetisme pots arrossegar-lo com una ombra de plom tota la vida. Canviar de pell pot convertir-se en una quimera si l’industria no t’ofereix papers de nivell per fer-ho.

Quan de temps haurà de passar perquè Daniel Radcliffe (l’actor que interpretava Harry Potter a tota la saga) pugui fer una metamorfosi que l’allunyi de la vareta màgica? Anem al gra, tornem a Londres, que estem parlant de Cumberbatch i si ens despistem acabarem dissertant sobre Emma Watson. Als primers compassos de Patrick Melrose (sèrie de cinc capítols produïda per Sky Atlantic aquest 2018) el britànic aconsegueix fer-nos oblidar el millor amic de Watson i ens capbussa a l’infern d’un addicte a les drogues i l’alcohol de l’alta societat anglesa. Habituats a conèixer des del pati de butaques els malsons fastigosos i humiliants que han de suportar els humans que s’enganxen al brown sugar és tota una sorpresa veure-ho fer a un individu que vesteix americanes de 1000 pounds i camises de 500 a principis dels anys 80. Des del minut zero saps que estàs davant d’un gran producte televisiu. Bad News, el primer capítol, és la carta de presentació del personatge i el capítol més rodó dels cinc. Cumberbatch se’t fica al menjador de casa i excel·leix com actor.

A Patrick Melrose no espereu trobar-vos amb el consum glamurós de cocaïna de la posh people de Londres. L’agulla freda entrant a la pell del personatge és la cara més crua d’una droga que ha enviat milers i milers de persones a descansar eternament al llit de fusta. La trama no va per aquí però. O va per aquí una estona, però en realitat la droga és l’excusa per explicar-nos el perquè d’aquesta poliaddició. Patrick Melrose no és el típic ric que avorrit de tenir-ho tot es gasta els diners dels seus progenitors en substàncies il·legals. El consum desbocat serveix perquè amb molta delicadesa narrativa, però amb sotragades que necessitaries portar cordat un cinturó de F1, coneguem perquè l’autodestrucció és la manera que té el protagonista de fer viatjar la ment a altres mons. L’heroïna és el lleixiu que intenta rentar els records constants i obsessius que li han provocat els abusos sexuals del seu pare quan era un marrec.

El director Edward Berger ens deixa al final d’aquest primer acte amb mono de més. Quin cínic més deliciós! Aquest camell de la petita pantalla sap que té quatre capítols per davant per donar-nos la dosi justa per poder construir el trencaclosques. Qui és el personatge, qui era el seu pare, com van ser els abusos, en quin context, com ho va viure el nen, com el va afectar de gran, etc. Pim, pam. Fot-li al play i directe a la vena. Never Mind, Some Home, Mother’s Milk i At last són un viatge a la maduresa de l’actor. Els capítols salten endavant i endarrere sense descans.

Veiem els ulls del seu pare i en ells el forat negre en el que ha entrat l’innocent Patrick. Ens queda la boca pastosa dels silencis de la casa dels horrors mentre no podem evitar riure del patetisme d’una alta societat que té data de caducitat. Durant els cinc capítols Patrick Melrose lluita com pot contra el fantasma del seu passat per evitar convertir-se en un monstre com el seu pare. I anem més enllà. No defugim el dilema de la víctima i el botxí. Molts dels monstres que com a societat hem decidit engarjolar són fills castigats pels seus progenitors que el sistema no ha sabut trobar una sortida perquè varen créixer en entorns pobres? Aquesta sèrie parla de poder-se mirar cada matí a mirall i no veure la imatge del fill de puta del teu pare.

També us podria explicar que Patrick Melrose fa un retrat amarg de la monarquia del Regne Unit, que l’infern té sortida d’emergència, que es poden fer uns whiskys amb Llucifer i reconduir la vida, que els silencis familiars són les ferides més importants que tots portem a l’ànima i allargar-me amb altres temes com que tota la història està basada en les novel·les semi-autobiogràfiques d’Edward St Aubyn (segons la Wikipedia, perquè em nego a fer veure que coneixia aquest autor). I com que és la primera crítica de cinema que faig a la meva vida i desconec què diuen els cànons de com s’ha d’escriure un bon final us diré dues coses més:

Lectors bastards… com a mínim mireu el primer capítol.

I la segona: qui és Sherlock Holmes?