El món fa un temps que està dividit entre els que tenen Netflix i els que no.

Ja em sap greu pels segons, els que no en disposen, perquè els que sí que tenim accés als continguts de la plataforma audiovisual fa temps que estem en èxtasi i xutant-nos per la vena sèries d’alt nivell d’adrenalina (Bodyguard, The Haunting of Hill House, Narcos Mexico…) i pel·lícules que no es podran veure mai per la pantalla gran (parlo dels cinemes, perquè algunes de casa s’hi acosten). Si fa uns setmanes ja ens van regalar la nova pel·lícula de Paul Greengrass (la interessant 22 July) i l’última dels Coen (atenció, paraules majors, La balada de Buster Scruggs), ara també hem descobert una petita perla per aquells qui ens entusiasma el cinema històric i d’aventures. Em refereixo a El rey proscrito (Outlaw king), una producció amb què Netflix ja ha desembeinat del tot el seu poder i demostra que el format streaming sí que pot ser una competència dura als cinemes tradicionals.

El rey proscrito està protagonitzada per Chris Pine, el protagonista de Star Trek, Wonder woman i Comanchería (Hell or High Water) i dirigida, precisament, pel director d’aquesta última –un dels millors títols estrenats l’any passat–, David MacKenzie, que aquí treu a lluir les seves arrels escoceses i convida els espectadors –si no saben prou d’història del seu país– a descobrir què coi va passar l’endemà que William Wallace i el seu exèrcit de rebels mostressin les seves parts menys nobles als anglesos. Com ve sabem, gràcies a Braveheart i a la Viquipèdia, el pobre Mel Gibson, perdó, William Wallace el van acabar vencent, acusat culpable d’alta traïció i, d’acord amb el mètode habitual d’execució al segle XIV, enforcat, despenjat abans que morís, emasculat, eviscerat i li van cremar els intestins davant d’ell abans de ser decapitat. I per si no en va tenir prou, el pobre home, el seu cos va ser tallat en quatre parts i el seu cap banyat en quitrà i col·locat en una pica sobre el pont de Londres. Riu-te’n tu, del que van fer els serveis secrets de l’Aràbia Saudita a Jamal Khashoggi…

Doncs precisament arran d’aquests esdeveniments, la pel·lícula narra la història de Robert the Bruce, el jove aspirant al tron que després de la mort del seu benerat William Wallace s’alça contra l’invasor, el mateix rei d’Anglaterra Eduard I, opressor d’una Escòcia castigada per la guerra. Una història que recorda, i molt, la del seu contemporani, però que aquí amb menys èpica (que n’hi ha, encara que més a petita escala) i amb molt més realisme (s’agreeixen les aportacions etnogràfiques de com vivien en aquells dies els escocesos) assoleix un relat vibrant. Alguns diran que sembla un episodi de Joc de trons i no van desencaminats, sabent que l’autor es va basar en relats de la història del Regne Unit, farcits d’aspiracions al tron, traïcions i lluites pel poder. Altres que els recorda el bo i millor de Vikings, doncs també, perquè, com dèiem, la pel·lícula té una voluntat explícita d’abraçar un cert realisme a l’hora de recrear la vestimenta i els rituals d’aquella gent.

A tot això cal dir que l’ambientació és collonuda, aprofitant a cada pla el rerefons de la fotogènica Escòcia. Perquè Escòcia no és només terra de monstres (llac Ness) i bruixots (Harry Potter).

I, esclar, per als espectadors catalans aquesta història ens toca de prop, manté equivalències (amb uns quants segles de diferència) amb tot el procés català i la lluita per la independència: aquí també trobareu imposicions d’un estat amb tics colonials, espolis, sotmissió forçosa a la Corona, agressions a la població, exilis i empresonaments. Amb una diferència, amb espòiler inclòs: el final és més feliç malgrat les penúries: Robert the Bruce, com ve sabem, va ser el rei d’Escòcia (King of Scots) entre el 1306 i el 1329.

El que vindria després, com deia Cònan el Bàrbar, «és una altra història!».