Acabo d’anar a l’IMDB i posar un 10 a l’emotiu darrer capítol de la segona temporada de The Deuce. I em sap greu dir-vos que no hi surten zombis. I que els superherois són gent normal. Tanmateix, hi ha bons i dolents, policies i lladres, traïcions, gent honrada i corruptes, assassinats a sang freda i crims de tota mena. És la realitat que explica la darrera obra mestra i de David Simon i George Pelecanos.

Ambientada a Nova York als anys 1970’s durant la gènesi de la indústria pornogràfica, The Deuce és un pas més després de la icònica The Wire.

La segona temporada ja és a l’altura de The Wire, però el darrer capítol té el ritme i la densitat dels grans finals de temporada de The Wire, especialment de l’últim que la cinquena, que clou la sèrie. Quanta emoció i quantes coses que explica amb una hora!

David Simon, com ho va fer Charles Dickens el XIX, relata els canvis socials, urbanístics i econòmics, en el seu cas de la ciutat de Nova York. El pas dels negocis primitius de la prostitució i els macarres dels baixos fons, fins a la indústria del porno.

Explica que un macarró no és res al costat d’un mafiós i que un mafiós no és res al costat de l’’urbanisme i de la política, en què probablement també hi intervé a una altra escala. De com el mafiós esdevé un inversor, per aconseguir, tenir i manipular el poder real.

Explica el canvi del Winston al Marlboro.

Explica en naixement del punk.

Et fa adonar que els desgraciats es xuten heroïna tallada i que la gent de pasta es carda fins al cul de cocaïna.

Emergeix el puritanisme fundacionals dels USA.

Aflora la corrupció, a tots nivells, a la policia, a la societat i a la política.

Veiem néixer el Village.

Veiem morir The Deuce.

Veiem que NYC és una ciutat trepidant, però fosca, i que paga la pena viatjar fins a la lluminosa LA.

Simon i Pelecanos mostren i demostren que el Nova York que tenim idealitzat s’ha construït a base de sang, suor, mamades, trets i el sacrifici dels més desgraciats, perquè no s’han sabut adaptar als canvis. Hi ha supervivents, però pel camí s’hi queden persones molt lluitadores i patidores i gent molt malparida, cruel i malvada.

Des d’Scorsese ningú no explicava tant bé els canvis de Nova York. Potser millor i tot. La banda sonora és excelsa; l’ambientació, brillant; el vestuari, clavat, i les interpretacions magistrals per versemblants.