MENU

24 Desembre, 2018 Comentaris (0) Visualitzacions: 648 Cinema Jordi Camps

Títol
Roma

Director
Alfonso Cuarón

Actors
Yalitza Aparicio, Nancy García García, Marina de Tavira

Els bastards som rarus per naturalesa. Tant ens podem posar catxondos rememorant clàssics de la Sèrie B, simplement escoltant el motor engegat del V8 Interceptor de Mad Max, com discutint que si era millor actriu la Tracy Lords que no pas la Ginger Lynn. Però si hi ha una cosa que encara ens posa més …

Puntuació

9,5

‘Roma’: l’abraçada de Cuarón més íntima i càlida

Els bastards som rarus per naturalesa. Tant ens podem posar catxondos rememorant clàssics de la Sèrie B, simplement escoltant el motor engegat del V8 Interceptor de Mad Max, com discutint que si era millor actriu la Tracy Lords que no pas la Ginger Lynn. Però si hi ha una cosa que encara ens posa més calents és quan constatem que el sector de la crítica cahierista es posa en guàrdia per intentar desqualificar alguna pel·lícula que trenqui els esquemes dels postulats sagrats d’André Bazin. Per haters, ja hi som nosaltres, però no és el cas.

Això és el que està passant aquests dies amb Alfonso Cuarón i el seu Roma, un film que per a més inri només es pot gaudir a la pantalla gran de casa (amb l’excepció de dos cines comptats de Barcelona que es van omplir ja els primers dies) gràcies al poder imparable de l’streaming de Netflix. Ja sabem que estilísticament Cuarón és inclassificable, per no dir que sí que en té, d’estil, però que és dúctil i camaleònic, i que l’ha sabut posar al servei d’una filmografia tan eclèctica com interessant. El seu domini de la tècnica no és bo, sinó portentós. I ja és l’hòstia, està dotat d’un poder narratiu que ja voldrien tenir molts: el que va fer amb la tercera part de Harry Potter i el presoner d’Azkaban no té nom; bé, sí, adaptar l’impossible, plasmant a la perfecció les successions temporals i el to més fosc del que, indubtablement, és el millor llibre de la saga de J.K. Rowling.

Després de la reeixida adaptació de Grans esperances amb Ethan Hawke i Gwyneth Paltrow, l’apassionant road movie Y tu mamá también i el brillant exercici d’estil de ciència-ficció que va suposar Gravity, passant per aquella crepuscular distòpia Els fills dels homes, poc ens pensàvem que el cineasta abandonaria per un instant la senda hollywoodiana i ens sorprendria amb un dels hype de de l’any, que no és ni de bon tros l’enèsim film de superherois fantàstics de torn, sinó més aviat al contrari: un film d’allò més intimista i melancòlic, de to neorrealista i que té com a protagonista una mainadera d’una família benestant del Mèxic dels anys setanta. Ah, i per acabar-ho d’adobar, està rodat en blanc i negre, en 65 mm i amb actors no professionals. Tremendu. Com un home d’ofici -tal com en deien antes- pot haver realitzar un film d’aquestes característiques i, sobretot, amb aquesta llibertat creativa? Doncs perquè, agradi o no, hi ha una productora que es diu Netflix que fot una plantofada a la indústria i, de pas, s’emporta el preuat Lleó d’Or de Venècia, i espera’t a veure què faran els Oscar de l’Acadèmia de cinema nord-americà, ni que sigui per tocar els ous daurats de Trump…

De Roma, abans de posar-m’hi de ple a contemplar-la a la sala fosca de la República Independent de Casa Meva, només n’havia rebut ímputs que era una obra mestra… fins que una colla d’apreciats amics i entesos de la matèria, però malauradament encara lligats al Costat Fosc del Cahierisme, van intentar desesperadament rebaixar el foc ja encès de les meves expectatives amb benzina, amb frases com: “És una mena de Txékhov rodat per Kubrick.” Allò que deiem al principi: catxondo és poc!

Vista la pel·lícula, només puc dir que Alfonso Cuarón excel·leix (quina paraula tan lletja, ho sé) portant a terme un retrat autobiogràfic que vol ser un regal a la seva tata i, de retruc, als espectadors que saben apreciar aquest relat generacional al voltant de la família, tractat des del punt de vista d’una noia gairebé invisible, poc carismàtica i quasi muda, però que no només va acaparant l’estima dels fills d’un matrimoni en dissolució en temps convulsos, si no els de l’audiència.

Roma és la seva pel·lícula més personal, però també la més intensa i espectacular, més que no pas la seva epopeia espacial. Un film cuit a foc lent, emmarcat en uns quadres preciosos (no pas preciosistes) i narrat amb una intensitat que va in crescendo fins a fer derivar la història en una revelació final que ens permet desprendre’ns del torrent d’emocions fins aleshores contingudes.

És aleshores quan tots sentim l’escalf d’una abraçada que traspassa la pantalla, perquè entenem, siguem bastards o cahieristes, què vol dir la pertinença a un lloc i a una gent. I encara més, ens recorda que el cinema són emocions, i en aquest sentit Roma supera la prova amb nota.

Fons i forma elevats al sublim.

Puntuacio

9,5

Els bastards som rarus per naturalesa. Tant ens podem posar catxondos rememorant clàssics de la Sèrie B, simplement escoltant el motor engegat del V8 Interceptor de Mad Max, com discutint que si era millor actriu la Tracy Lords que no pas la Ginger Lynn. Però si hi ha una cosa que encara ens posa més …

Títol
Roma

Director
Alfonso Cuarón

Actors
Yalitza Aparicio, Nancy García García, Marina de Tavira

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada