Si una cosa li reconec, a James Wan, a part del seu inqüestionable talent, és que no té por de res.

Venerat per les seves aportacions al gènere del terror (amb Saw, Insidious i dues entregues d’Expedidente Warren com a principals crèdits) i per haver organitzat la més fastuosa festa possible a la saga Fast & Furious plantant un grandiós “7” al pastís, ara aquest petit gran realitzador australià s’ha atrevit a pilotar un autèntic Titanic del qual ningú no volia la plaça de capità. Va aixecar la mà ràpid quan va sortir l’oportunitat de portar a terme l’adaptació d’Aquaman, un superheroi de segona fila (que cap fanàtic seu es posi nerviós, si us plau), convençut de demostrar a tothom, i no només als talibans marvelians, que els superherois que porten l’escut DC poden ser tant o més guais i divertits, i saber riure’s d’ells mateixos (que això últim, diuen els entesos, és sinònim d’intel·ligència).

I és només així, amb un provat domini de l’acció, l’humor i una gosadia visual ilimitada, que la cosa funciona i no acaba de naufragar com més d’un ja vaticinava abans d’hora.

Cert que Aquaman no comença bé. Més aviat, fa enrojolar amb una arrencada irregular al més pur estil Sireneta cursi i plena de flus (aura de llum que envolta els personatges), no sabem si és per tapar les arrugues de Nicole Kidman i Temuera Morrison (en el paper dels progenitors del protagonista aquàtic) o per pura dèria esteticista. Però és a mesura que l’acció s’accelera i, sobretot, quan Jason Momoa es desmelena, comença a marcar múscul i a posar-hi molta barra, que els espectadors comencem a obviar que estem davant l’enèsim producte de superherois marcat pels tòpics, llocs comuns i trames explotades fins a la sacietat en altres films del mateix estil. I és així que allò que apuntava a ser un transatlàntic a la deriva es converteix en una fardona llanxa fora borda capaç de surfejar fins i tot per damunt d’un tsunami d’aigües fluorescents, kitsch i horteres.

Ni els seus mateixos productors s’ho deuen creure: qui és ara el guapo que se’n riurà dels més de mil milions recaptats a la taquilla, superant a cops de trident altres èxits molt més esperats?

Dit això, la pel·lícula, de la qual recordarem més d’un passatge (em quedo sobretot amb un d’antològic: quan Aquaman i Mera baixen a la Fossa envoltats de milers de monstres de les profunditats), no arriba als nivells qualitatius de l’extraordinària Wonder Woman, que s’emparentava amb el seu classicisme als millors Superman (els dels vuitanta, no ens confonguem), ni a Dredd (que en realitat va dirigir Alex Garland) i, és clar, als Batman que, amics i amigues, com bé sabeu, mengen a banda.