Pel títol de la sèrie o el seu pòster, podreu deduir que la protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel és divina, encantadora i adorable. Aquest és el leit motiv de la sèrie: ens ho repeteixen una vegada i una altra, i ella ho demostra a cada capítol. Però no us deixeu enganyar per les aparences, perquè darrere de tot aquest glamur s’amaga un personatge enginyós i sorprenent que broda Rachel Brosnahan, a qui acaben de donar el Globus d’Or per aquesta interpretació. Una llàstima que al nostre territori no sigui encara sèrie de culte, segurament perquè Amazon Video encara no està tan implantada com les seves competidores Netflix o HBO.
La sèrie està ambientada al Nova York de finals dels anys cinquanta, de forma impecable, tant en vestuaris com en decorats. Explica la història de Miriam Midge Maisel, una intel·ligent i bonica mestressa de casa jueva de la classe alta de Manhattan a qui el seu marit (Michael Zegen) abandona de la nit al dia, i que es veu obligada a replantejar la seva vida, refugiant-se en la seva habilitat per a la comèdia i provant sort com a monologuista, amb l’ajuda de Susie (Alex Borstein), que treballa en un club de mala mort i acabarà fent-li de mànager.
Porta el segell de la seva creadora, Amy Sherman-Palladino (direcció, guió i producció), a qui podeu recordar potser per Las chicas Gilmore, una altra gran sèrie de diàlegs aguts i vibrants menys reconeguda que la que ens ocupa pels premis, segurament pel fet de ser catalogada com una sèrie “de noies”, com si això fos un estigma. Però més enllà que les seves protagonistes siguin dones parlant ràpid i amb enginy, tornem a veure humor intel·ligent, situacions absurdes i un bon rotllo que impregna cada capítol i ens fa somriure sense sentir-nos culpables.
Més enllà de somriures i tasses de Mr. Wonderful, la sèrie mostra uns personatges que se superen i es reinventen davant dels canvis i els contratemps, però de forma divertida i sense queixar-se gaire, que això és una comèdia. De fet, un dels pilars de la sèrie és una bona reunió de personatges memorables, molt ben filats i interpretats, que fan que no sàpigues amb quin aniries a fer unes birres: tots són bons (excepte el marit, però això potser és cosa meva). Cal destacar el paper de Susie Myerson, contrapunt extrem de Mrs. Maisel tant pel poc glamur com pel seu estil de vida, basat en la supervivència i els tripijocs, però adorable també a la seva manera. Personalment, els pares de Miriam Maisel m’han robat el cor. Tot i que alguns detractors van criticar que a la segona temporada agafin massa protagonisme, em semblen una necessitat si la sèrie vol continuar més temporades, ja que per bona que sigui Rachel Brosnahan, només ella i la seva història acabarien per esgotar-nos, per molt meravellosa que ens la presentin.
La banda sonora hi té un gran paper, perfectament encaixada a cada escena i amplificant el que passa, com si es tractés d’una veu en off. El repertori és el que podria esperar-se, una delícia trufada de clàssics de l’època com Ella Fitzgerald, Frank Sinatra o Peggy Lee, amb alguna picada d’ullet anacrònica (The Waitresses o Pet Shop Boys han sonat també) que hi dona un aire fresc i renovat.
I aquí ve on us burxo. Quan us deia que a la sèrie hi ha dones parlant molt i fent-ho molt ràpid, algú potser ha fugit. “Ja ve la nova bastardeta a parlar de sèries de noies”, deuen haver dit. “Mireu, una Betty Draper fent acudits entre cupcakes i barrets”, deu haver pensat algú altre veient el pòster. I sereu com els companys d’ofici que es trobava la Miriam allà pels anys cinquanta, que se’n reien i en feien burla, com els que es devia trobar la dona real en què s’inspira Mrs. Maisel, Joan Rivers. Avui dia, encara llegeixo que The Marvelous Mrs. Maisel és una sèrie feminista, només perquè hi surt una dona protagonista fent una feina d’homes. No cal barrejar temes, no hi ha res de tot això, ni falta que fa. Les seves aventures no se centren en cap d’aquestes adversitats, més enllà que en un parell d’escenes se la menystingui i en faci algun comentari jocós.
Mireu-la com una comèdia de diàlegs àgils i situacions absurdes, on es riuen dels còmics masclets com es riuen del Yom Kippur o dels professors de matemàtiques. Admireu-ne el vestuari, la música o els escenaris i disfruteu de tots els seus personatges. Jo us recomano la sèrie, sense més etiquetes que les d'”Escenes que recorden The Philadelphia Story“, “Esperem amb candeletes la tercera temporada” o “Sèries addictives per ventilar-se en un cap de setmana fred”.
