La política dona moltes històries al cinema, de fet, el cinema polític és un gran subgènere que es mou en molts escenaris recurrents, com ara el Parlament, els governs, els gabinets de crisis, les redaccions dels diaris o els locals de coordinació de les campanyes electorals, unes campanyes que han estat un tema recurrent en molts films, Brexit: the Uncivil War , produïda per Channel 4 i que podeu veure a HBO, n’és una.

Dirigida per Toby Haynes, un professional del mitjà televisiu (realitzador de capítols de Black Mirror,The Musketeers, Sherlock…), aquest film televisiu és un relat molt dinàmic i molt explicatiu de com es va gestar l’equip de campanya del Vote leave (sortir) en el referèndum del 2016 sobre la permanència o no de la Gran Bretanya a la Unió Europea. És àgil perquè els personatges es presenten de manera rapidíssima amb un simple càiron anunciant qui són i a quin bàndol voten i per què té l’habilitat d’explicar-nos amb poques seqüències gran quantitat d’informació sobre com es va reunir l’equip de campanya, com es va dissenyar l’estratègia i els motius pels quals la campanya dels partidaris del Brexit va guanyar contra pronòstic. I aquí hi té un paper clau Dominic Cummings (magistralment interpretat per Benedict Cumberbatch), un cap de campanya excèntric que va dissenyar un pla que canviaria per sempre la idea que es tenia fins aleshores de les campanyes electorals al Regne Unit i al món en general.

Al metratge hi apareixen, a més de Cummings, mutitud de personatges com ara el lobbista que el va captar, Matthew Elliott, el diputat del UKIP i impulsor de la campanya Douglas Carswell, els magnats Arron Banks i Robert Mercer (gran donant de la campanya de Trump), els membres destacats de la campanya del remain Lucy Thomas, Will Straw (cap de campanya), Ryan Cootzee (director d’estratègia) i Craig Oliver (director de comunicació de David Cameron). Tots aquests noms són els protagonistes desconeguts de la campanya i els qui realment van ser importants aquella primavera. A ells hi hem d’unir polítics que van donar la cara, com ara Nigel Farage (apartat de la campanya oficial del leave), les dues cares respectables del Brexit Boris Johnson i Michael Gove, interpretats per  Richard Goulding i Oliver Maltman. També hi apereixen en imatges d’arxiu  polítics com ara Cameron, May o Sadiq Khan (alcalde de Londres).

Però la campanya del Brexit ens serveix com a exemple dels processos polítics moderns i de com el nostre rastre d’internet i les metadades ens fan absolutament vulnerables a les estratègies comunicatives dels caps de campanya basades en missatges simples. De fet, la pel·lícula ens mostra com l’estratègia de la campanya del leave tenia com a idea clau la disciplina en el missatge, un missatge simple i repetit una vegada i una altra, a la recerca del votant ressentit que no participa de la política, que s’informa a través d’internet, 3.000.000 de votants. Es va arribar a ells través d’un software dissenyat per Zach Massingham de l’empresa  AggregateIQ que combinava xarxes socials, bases de dates, enquestes i escrutinis; els ciutadans rebien al seu dispositiu publicitat individualitzada: “Tornem a prendre el control” de la Gran Bretanya era el missatge que es va escampar, un missatge concís i efectiu. La premsa i els analistes convencionals no van detectar aquest mar de fons i la campanya del remain va caure a les trampes del brexiters, que van portar el debat al seu terreny, a poc a poc l’opció del «no» a la Unió Europea va acabar essent la majoritària.

La pel·lícula, lluny de ser una sàtira com alguns crítics han dit, acaba essent un drama polític, un toc d’atenció contra els missatges simplistes i un crit d’alerta sobre la manipulació a què podem estar sotmesos a través de la xarxa. Les cares de pànic i de desorientació de Boris Johnson i Cummings a les escenes finals ens recorden Robert Redford al final de The Candidate, quan guanya la nominació i pregunta als seus assessors: «I ara què?», en el cas del Brexit, després de la victòria comença la incertesa; de fet, la guerra incivil del Brexit encara continua, tot i que ara han canviat els soldats i els comandaments. Déu salvi la reina, a la Gran Bretanya i a Europa, i feu que recuperem el control de tot una altra vegada o prendrem mal.