No soc la persona indicada per fer aquest post. La manca d’efectius a Els Bastards m’obliga a fer l’article de Glass. Un article que hauria estat més reeixit si l’escrivís un entusiasta del món dels còmics de superherois. Heus aquí la meva opinió: les pel·lícules de superherois  amb pocs personatges solen obtenir un millor resultat cinematogràfic, perquè s’han d’esforçar a construir una història més solvent. Les que acumulen herois a tort i a dret es valen del recurs visual com a emblema essencial. Estic convençut que aquesta opinió la majoria de vosaltres no la compartiu, ja que us penseu que com més millor, i no sempre és així. Haig de confessar que la meva pel·lícula preferida d’aquest gènere és el Hulk, d’Ang Lee. Tot dit.

La trilogia dirigida per Michael Night Shyamalan és un exemple clar del que us dic. Arrenca amb El protegido, un film excel·lent, rodó. La història ens atrapa des del primer moment i el guió avança amb pas ferm per anar construint un argument que acaba amb un clímax inesperat. Tot plegat focalitzat en una lluita entre l’heroi i el malvat, amb els típics dubtes existencials d’un i els deliris de grandesa de l’altre. La segona part, Múltiple, juga amb la sorpresa de no saber que forma part d’El Protegido i aposta pel terror més pur amb una lluita entre el bé i el mal que conviuen dins la mateixa persona. Tanca la trilogia Glass, en què conflueixen tots els personatges dels films anteriors i que serveix per posar el llacet i tancar definitivament (o no) la història.

Glass agradarà, suposo, a tots els lectors de còmics de superherois. Tot i que en algun moment busca ridiculitzar el producte, majoritàriament, és un homenatge fet amb amor cap a les històries gràfiques. Si el mestre Tarantino va voler fer el seu tribut personal a les novel·les curtes a Pulp Fiction, Shyamalan fa el mateix però amb els còmics en aquesta trilogia, i sobretot a Glass. Visualment és perfecte, fa servir molts recursos i plans gairebé impossibles. A més hi barreja imatges dels dos títols precedents, que desperten la nostàlgia cinèfila que tant ens agrada. Llàstima que per arribar al final ens hàgim d’empassar massa palla. Recordant-ho mentre escric aquestes línies no m’ho sembla tant, però en aquell moment sé que vaig mirar el rellotge un parell de vegades. I això és un mal senyal.

Com que no soc un seguidor dels còmics, no dec haver entès la meitat dels referents ni els detalls aquells que fan trempar de valent els friquis de torn. Per això vaig fer una capbussada per Twitter i vaig veure com les grans ments pensants expertes en cinema opinaven de Glass. He arribat a una conclusió: la majoria haurien de fer  sessions grupals com la de la pel·lícula, amb una terapeuta que els fes entendre que no són supercrítics, que tot és un deliri de grandesa. En el fons opinem i prou, els uns amb modèstia i els altres des de la supèrbia, els uns amb criteri i la majoria ho fem tal com raja. Siguem honestos i reconeguem que si els crítics tuitaires són els herois, també hi ha d’haver els antiherois, perquè segons Shyamalan coexistim junts. A quin bàndol situem Els Bastards?

PD: L’aparició de Shyamalan al film és massa llarga, la frase final fa vergonya aliena. Digne d’un Coelho qualsevol. Una llàstima.