Barrejar tones de sang amb humor i una bona història sense sortir-ne mal parat és un repte del qual ben pocs se’n surten. El gran Tarantino n’és un clar exemple (fixeu-vos que poc que he trigat a esmentar-lo) i no sempre ho ha aconseguit. Una servidora, que no és especialment fan del pulp ni dels excessos, s’apropa a aquest tipus de pel·lícules amb un posat escèptic però esperançat, ja que no seria la primera vegada que hi trobo un bon entreteniment o, per què no, una gran obra.

Polar ens explica la història de Duncan Vizla (Mads Mikkelsen), un assassí professional que ja està a punt de gaudir de la seva jubilació i es retira a la freda i nevada Montana, on coneix una misteriosa i fràgil jove (Vanessa Hudgens) a qui intenta protegir. Quan el cap de l’organització per a la qual treballa (Matt Lucas) decideix que pot suposar una càrrega per al negoci, envia un grup d’assassins joves i implacables per tal d’eliminar-lo del mapa. 

La pel·lícula es basa en un còmic del valencià Victor Santos: Polar: Came from the Cold, primera part d’una trilogia publicada online, de què després Dark Horse —productora també de la pel·lícula juntament amb Constantin films— en va fer versió en paper. El Black Kaiser és un personatge creat anteriorment (2009) per Santos per a una novel·la gràfica del mateix títol i que va reaprofitar amb una història diferent. Els experts diuen meravelles de l’obra, atribuint-hi influències de Frank Miller (Sin City) en l’ús de la llum i els contrastos, per posar una referència que també té paral·lel cinematogràfic. 

El director, Jonas Åkerlund, des dels vuitanta que dirigeix videoclips, amb noms tan coneguts com Metallica, U2 o Lady Gaga, per dir-ne tres a l’atzar, i que l’any passat ja va iniciar la seva estrena a la pantalla gran amb la desconeguda Lords of Chaos, film de transició, podríem dir, ja que els protagonistes són precisament una banda de black metal. A vegades el currículum ens marca, per bé o per mal.

Com que jo sempre faig els deures, he fet una ullada al còmic original, sobretot per la curiositat de veure d’on surten algunes escenes i personatges que em sobren. I com tot a la vida, les coses tenen una explicació. Efectivament, al còmic no hi apareixen certs moments barroers i excessius més propis d’un videoclip de Nicki Minaj que no pas del to fosc i fred de la resta del film, que a més de sobrar-m’hi, donen un estil irregular i ple de grumolls a la història. Per molt pulp que ens posem i fem la vista grossa, hi ha algun moment de vergonya aliena, un excés de primers plans de culs i pits que només fan gràcia si ets un nen de 12 anys i algun esquitx de sang que sobra.

Podria passar que els insofribles joves assassins i les seves gestes vulguin ser un contrapunt al protagonista, un sobri i taciturn Mads Mikkelsen que actua amb resolució i dignitat. La trama millora com més apareix ell a la pantalla, juntament amb Vanessa Hudgens, que també fa un gran paper i aporta riquesa a la narració. Menció a part mereix Katheryn Winnick, personatge de dona fatal que omple la pantalla amb la seva presència i divinitat (el seu estilisme també és molt de videoclip, però en el bon sentit), però aporta ben poc a la història, que queda totalment desaprofitada, pel meu gust. El gran dolent de la història, interpretat per Matt Lucas, aconsegueix un grau de despreciabilitat encomiable, però massa caricaturesc.

La música va a càrrec del famós DJ Deadmau5, aquell que punxa amb una mena de capgros de ratolí i que farà les delícies dels fans de la música electrònica, tot i que les escenes d’acció més impactants del film precisament no tenen més so que els trets, els cops i el panteix dels protagonistes, un gran encert a l’hora de destacar la cruesa del que passa.

Si bé comença fluixeta, la pel·lícula millora conforme avança la trama: la història va guanyant en interès i les escenes d’acció es tornen més èpiques i sucoses. No es pot negar que els tocs d’humor gamberro aconsegueixen fer riure la sala en molts moments i que el conjunt és divertit, sobretot per als adeptes a l’acció. No espereu l’esperit de Marvel, ni superherois rossos i musculats, perquè això va d’assassins rasos que van al metge, declaren impostos i, això sí, maten de mil maneres diferents.