La legió haters de Lars von Trier no para de créixer cada any, especialment dins la crítica especialitzada, que ha convertit la correcció política en un mantra que ho engloba tot. Doncs bé, el gran danès té una sorpresa per a ells, una pel·lícula amb dedicatòria. La munió de crítics que es va aixecar de la butaca a Cannes a la meitat o abans que acabés el film ho van entendre perfectament. Von Trier els estava obrint en canal al ritme de les malaltisses variacions de Glenn Gould, el millor secundari de l’any.

L’alter ego de Von Trier, un Matt Dillon recuperat per la causa, vol alçar la seva casa o la seva obra amb una idea que ell ha defensat més que ningú amb una força inalterable: la violència (física, metafòrica o psicològica) també és una creació artística, com la Venus de Milo. De fet, durant pràcticament tota la seva trajectòria Von Trier ha fet la seva pròpia recerca de l’art amb mètodes poc ortodoxos. I si no, que l’hi preguntin a Björk. O si no, recupereu Antichrist (2008). I això és el que fa Jack en un film no apte per a tots els públics i en un format de serial killer visceral, sense eufemismes, de vegades amb un sentit de l’humor surrealista i usant imatges d’arxiu; algunes són de les mateixes pel·lícules de Von Trier (per si algú tenia cap dubte de què va la cosa). L’estètica fuig dels manaments del Dogma 95 però hi ha poques concessions a la comercialitat. De fet, cap ni una.

Com a serial killer Jack té els seus propis mètodes i els aficionats al gènere no en sortiran decebuts, malgrat que algunes explicacions filosòfiques són pretensioses o absurdes i el nivell intel·lectual d’algunes víctimes, començant per la primera, és per fer-s’ho mirar. A la camioneta m’imagino, de fet, el director i Nicole Kidman en la conversa prèvia a l’infern que va ser Dogville per a l’australiana. Ingenuïtat al poder. En alguns països s’han censurat algunes escenes per la seva violència, però no n’hi ha per tant; més aviat hauria tallat xerrameca entre l’autor i el seu suposat terapeuta. Especialment agradable és l’excursió de Jack, sempre obsessionat amb la seva casa inacabada, amb la família, nens i tot, al camp.

L’epíleg, inesperat, també té un gran poder simbòlic i és visualment la part més magnífica del film. Porta, a més, algun missatge dirigit cap a aquells que el van acusar d’admirador de Hitler. Inspirat en la Divina Comèdia i acompanyat del poeta Virgili, l’assassí i el creador (tots dos en un) baixen cap al seu destí final sense possibilitat de redempció. Von Trier sap que la bellesa feréstega i inhòspita de l’infern és molt més atractiva i poderosa que la netedat d’un paradís amb àngels blancs sense cap més pretensió a la vida que tocar l’arpa.