La tarda que vaig descobrir, al Cinema Truffaut de Girona, la seva pel·lícula Canino el meu cor cinèfil va fer un tomb. Normalment hi ha pocs films que sorprenguin i sedueixin l’espectador d’una manera especial; quan això passa comença una relació nova amb el setè art. Suposo que influït per la situació política i social del seu país, vostè i altres compatriotes seus varen crear un cinema revolucionari tant en el fons com en la forma. Temes punyents i mirades incòmodes que atreien els espectadors com jo. Encara a la Grècia natal va dirigir el film Alps, més dens i difícil de pair per la complexitat emocional a què ens transportava. Amb Lobster va fer un gir internacional, amb actors i actrius més reconeguts i adoptant l’idioma més universal. Va ser una demostració de la seva capacitat d’adaptació. Per tensar, encara més, la seva transgressió ens regalà The Killing of a Sacred Deer, amb Nicole Kidman. Aquí vostè comença a flirtejar descaradament amb el déu Kubrick i es deixa portar pel seu mestratge Estic convençut que ell estaria molt orgullós de ser el seu padrí artístic, ja que el mateix Kubrick admetia que en l’art sempre hi ha la influència d’algú anterior. I vostè ara ha creat The Favourite i ha continuat amb la influència visual de Stanley Kubrick innovant en alguns aspectes —no deixa de fer-ho en cada treball— i canviant de guionista. Aquest canvi em tenia preocupat perquè altres directors com Alejandro G. Iñarritu van fer una davallada puntual quan van deixar de col·laborar amb el seu guionista de capçalera. Estic content que no li hagi passat a vostè, perquè The Favourite és un film excel·lent en tots els sentits.

Tot i que l’argument és poc atractiu, perquè des d’una visió republicana i catalana ben poc importa la reialesa i la política britànica de fa segles, el viatge narratiu que ens proposa és interessant, divertit i transcendental. Veure les situacions de poder per intentar sobreviure, les capacitats adaptatives de les persones per ser excloses, la lluita constant per no sentir-nos sols, tot i tenir-ho tot per ser feliços i, sobretot, les frustracions i les pèrdues irreparables que ens martiritzen dia a dia, converteixen The Favourite en un espectacle visual, narratiu i interpretatiu (immenses Olivia Colman, Raquel Weisz i Emma Stone).

I de tot això, senyor Lanthimos, vostè n’és el responsable i per aquest motiu li vull donar les gràcies.

Una abraçada!

Jep Soler (Els Bastards)

PD: Les coreografies dels balls que apareixen a les seves pel·lícules em tenen totalment fascinat. El fet que no segueixin cap dels criteris de ball i ritme establerts socialment em fa pensar que vostè vol transgredir en tot. Gràcies un altre cop.