Aquesta pel·lícula és absolutament inclassificable en un sol gènere, és en part una paròdia, en bona mesura un drama, en molts aspectes un biopic i, evidentment, una cinta política. El que sí que podem afirmar és que Vice (El vicio del poder) d’Adam McKay, és una pel·lícula de denúncia que fa servir elements de molts gèneres per mostrar-nos com es va gestar i com va actuar l’administració Bush. Un retrat no gaire esperançador, d’altra banda.

D’Adam McKay, almenys jo, en sabia poques coses, vaig descobrir que havia vist una pel·lícula seva quan a mig visionar Vice va aparèixer Steve Carrell (Donald Rumsfeld) en pantalla, va ser aleshores quan em va venir al cap la imatge de l’actor a The Big Short (La gran apuesta), aquell relat de quatre visionaris que va preveure la crisi immobiliària, en aquell moment vaig constatar que McKay és un cineasta amb un estil tan heterogeni com reconeixible i un autor que amb les seves cintes pretén exercir un paper de denúncia sobre el món d’avui. A Vice utilitza la figura de Dick Cheney per fer un retrat de la mediocritat, l’ambició, l’avarícia i la irresponsabilitat que existeix en els grans centres de poder, en aquest cas la Casa Blanca de Bush, un govern que va marcar un abans i un després, pel seu desacomplexament i per la manera com va saber manipular el país legalment i institucionalment per a fins que no tenien res a veure amb el bé comú.

A través de l’estructura de biografia i amb uns impecables Amy Adams i Christian Bale interpretant Cheney i Lynne, la seva esposa, veiem com un vulgar estudiant de Nebraska, enganxat a la beguda, puja en el si del partit republicà fins que és cap de gabinet de Nixon i ho fa perquè té la capacitat de saber callar i perquè la seva principal qualitat és la seva fidelitat a prova de bombes i la seva ambició desmesurada. Aquesta ambició el portarà a ser un executiu lobbista de grans empreses petrolieres i més endavant, i gràcies al respecte que li tenia Bush pare, a ser proposat com a vice (d’aquí el joc de paraules entre vicepresident i vici que ens dóna el títol) de Bush junior. A partir d’aquí, ja ho sabeu, manipular la Constitució a través d’interpretacions laxes dels preceptes i tribunals afins per poder acumular el màxim de poder a l’executiu i no haver de retre comptes al legislatiu, un cop amb el poder a les mans: guerres inventades, informes falsos i una política basada a afavorir les indústries petrolieres i armamentístiques. Amb tot aquest contuberni, el paper de Cheney és fonamental, va ser el vicepresident amb més poder dels darrers anys i va usurpar moltes funcions que haurien tocat a un president incapaç i titella com George W. Bush.

La pel·lícula és, doncs, una paròdia de la política americana, un biopic de Cheney i sobretot un testimoni d’uns fets que el periodisme no pot demostrar ni documentar amb exactitud però que la ficció, i les seves llicències, sí que permeten que es retratin; i, sobretot, és un mirall, un mirall sobre nosaltres mateixos, sobre tots els que votem representants polítics com aquests que menystenen la gent en benefici propi i dels grups que els donen suport. Conclusió: ens parlen de democràcia, però no saben grec ni en volen saber. Estem en mans d’un poder viciat.