Fa uns dies, des del perfil de Twitter d’Els Bastards, vam obrir un fil sobre la cinquena temporada de Luther. En aquell fil dèiem que aquesta temporada era irregular. Bé, potser sí que ho ha estat una mica, però ha estat una grandiosa temporada com a final de Luther (si és que realment és el final), perquè aquesta temporada ha estat un adeu a John Luther en 4 actes.
En aquesta nova entrega, el detectiu John Luther (Idris Elba) s’ha d’endinsar, novament, en el Londres més depravat i fosc per tal de resoldre el cas. Una sèrie d’assassinats brutals, cada vegada més públics i, aparentment, sense cap relació entre ells, posen en escac el detectiu Luther i la seva nova companya, la sergent Catherine Halliday (Wunmi Mosaku).
Aquesta és la trama policial, que es veu afectada per la segona trama de la història, la personal. Aquesta història, el conflicte entre Alice Morgan (sí, ha tornat i no és cap espòiler, que ho sabia tothom) i el mafiós Geroge Cornelius, com era d’esperar, acaba arrossegant el detectiu i companyia.
Una vegada més, la sèrie ha estat escrita per Neil Cross, que va crear els personatges, va escriure cada temporada de Luther fins ara, i també va escriure la novel·la The Calling, una preqüela de la sèrie. Són els seus personatges, i molts d’ells estan prou ben dibuixats per sentir-los familiars. Però hi ha un nou director per a la cinquena temporada: Jamie Payne, que va fer un bon treball a The Alienist, i fa una bona feina, aquí també. El ritme, la producció i la qualitat dels personatges mantenen el nivell de les temporades anteriors, amb la música, la tensió i les dues històries separades entrellaçant-se a mesura que avança la història.
La trama i la producció són suficients per mantenir els espectadors atrapats, però el que fa que Luther sigui Luther són els personatges. Cross va imaginar Luther com a descendent d’altres detectius ficticis aconseguits com Sherlock Holmes (per la seva capacitat de resoldre els crims) o Colombo (perquè l’assassí es mostra al començament), i aquest últim també va servir com a plantilla per a l’estructura de l’espectacle. John Luther és imprudent però sense por, no creu en Déu però sí en el mal; té un sentit estricte i personal de la moral que el converteix en un ferm protector de les víctimes. Luther absorbeix la foscor amb què s’enfronta a la feina mentre amaga els seus pensaments més interns. No està sol en la seva recerca, però això no impedeix que actuï com ell vol. Pel que fa a la resta de personatges, el guió és prou fort perquè no necessitem gaires capítols per veure les personalitats individuals: en una sola frase, o en una expressió facial, podem veure la barreja d’ingenuïtat i intel·ligència de Halliday o la fidelitat de Benny Silver (Michael Smiley). Els altres personatges clau són Vivien Lake (Hermione Norris) i el seu marit, el cirurgià Jeremy Lake (Enzo Cilenti).
En una entrevista recent a Variety, Neil Cross va dir que s’inspira en les seves pròpies neurosis a l’hora de construir l’horda d’assassins depravats de la sèrie, tots ells tan enginyosos com trastornats. «Mai escric sobre el que vull fer a altres persones, sempre escric sobre el que tinc por que altres persones em facin a mi.» El ventall de criminals que han passat per les nostres pantalles inclouen assassins en sèrie, militars traumatitzats per la guerra, depravats sexuals, assassins bessons, un vigilant i un caníbal. Luther ha desenvolupat la capacitat de fer que la gent tingui por d’activitats quotidianes aparentment banals com ara la fotografia, omplir el dipòsit del cotxe, vendre articles de segona mà, assistir a teràpia o agafar l’autobús (quina gran escena que ens regalen a l’autobús). Un seguidor, via Twitter, va resumir l’impacte cultural de la sèrie:
https://twitter.com/asherz_t/status/1080585947224379394
«#Luther està canviant la forma del Regne Unit més ràpid que el govern. A partir d’avui, ningú farà servir l’autobús nocturn i ningú vendrà articles de segona mà mai més. No puc esperar a veure què ens porta demà. Gràcies @BBCOne.»
(ATENCIÓ, CONTÉ ESPÒILERS, I DELS GROSSOS)
I, per acabar, només us puc dir que aquesta temporada ha estat un adeu ple d’homenatges a les anteriors temporades. A les referències a antics casos, com ara els dels germans bessons de la segona temporada o el primer cas de tots, o la presència, directament o indirectament, de personatges que ja havien tingut participació en altres temporades, se n’hi han de sumar dues de magnífiques: la primera és amb la mort d’Alice Morgan. Recordeu com comença el primer episodi de la primera temporada? Amb Luther deixant caure un home des d’una bastida? Doncs la mort d’Alice és igual, amb l’única diferència que aquí John Luther intenta salvar-la i és Alice qui es deixa caure. El segon gran detall, que em fa pensar que és el final de la sèrie, és la jaqueta. A l’inici de la quarta temporada, John Luther està retirat en una casa a la platja. Quan dos policies el van a buscar per tal que els ajudi en la investigació del cas, el primer que fa John és posar-se la jaqueta, aquella jaqueta grossa i gastada. Doncs en aquesta temporada, quan arresten John Luther, el seu cap, Martin Schenk (Dermot Crowley), li treu la jaqueta. Sí, ho fa per amagar-li les mans emmanillades, però no deixa de ser un fet molt significatiu, igual que quan es treuen els galons als soldats expulsats de l’exèrcit deshonrosament. Si a tot això hi sumem que la cançó final és de la Nina Simone, no puc entendre com hi ha gent a qui no li ha agradat!
I deixeu-me que faci una petita petició a Neil Cross: senyor Cross, tot i que els britànics no sous donats a fer massa spin offs, li demanaria que en fes un de l’Alice Morgan, mostrant el temps en què no apareix a la sèrie, i, sobretot, del cap Schenk, que crec que pot donar molt de si.
Parafrasejant Skandriu:
Cal més Luther? No.
Vull més Luther? Sí, per descomptat.
