MENU

6 febrer, 2019 Comentaris (2) Visualitzacions: 2068 Cinema Ester Marí

Títol
Green Book

Director
Peter Farrelly

Actors
Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Linda Cardellini




Viggo Mortensen i Mahershala Ali, que es mengen la pantalla a cada escena i desprenen una química inqüestionable, junts o separats. De la mà de Tony Lip, Don Shirley i dels seus bons diàlegs, ens passegem per moments i escenes més o menys dramàtiques, però sempre en to simpàtic i desenfadat. L’objectiu és fer-nos somriure i oblidar que el que relata la història segurament continua passant.

Puntuació

8

‘Green Book’: siguem feliços per un dia!

No sé si és el meu estat personal o una sensació generalitzada, però últimament em passa que quan he de valorar una sèrie o pel·lícula acabo revisant a fons els meus valors i conviccions, jutjant si el que veig és prou compromès, si denuncia prou o si és just per a tothom. Però en el fons jo sé que no hauria de ser així, perquè no sempre que anem al cinema hem de sortir-ne amb el puny alçat i amb una pancarta, a vegades hi anem a passar una bona estona i ens deixem anar. Més enllà del fet que cadascú tingui els seus gustos i conviccions, només faltaria, hi ha dies que sortir del cinema amb un somriure complaent ve de gust i això és precisament el que aconsegueix Green Book.

El títol de la pel·lícula fa referència a una mena de guies turístiques anomenades The Negro Motorist Green Book, que van existir fins a mitjans dels anys seixanta i indicava als viatgers afroamericans on eren benvinguts, ja que llavors no ho eren a molts establiments, especialment al sud. En aquest context, la pel·lícula ens explica la història de Tony Vallelonga (Viggo Mortensen), conegut com a Tony Lip, un rude italoamericà del Bronx que treballa posant ordre al Copacabana i es veu obligat a buscar una altra feina durant un període de tancament del local. Conegut per la seva capacitat per solucionar problemes, és el perfil perfecte per a la feina que ofereix Don Shirley (Mahershala Ali), un virtuós del piano afroamericà que se’n va de gira pel sud dels Estats Units i necessita algú que s’encarregui de portar-lo sa i estalvi a cada actuació.

El film explica com es forja l’amistat entre aquests dos personatges que representen pols oposats en gairebé tot: l’un, el servent blanc, poc culte, sociable i carismàtic home de família; l’altre, un senyor negre, refinat, turmentat i solitari. Dos antagonistes que acabaran entenent-se i respectant-se no només mentre viatgen amb cotxe, sinó durant totes les seves vides. El guió està basat en fets reals i va ser escrit en part pel fill de Tony Lip, Nick Vallelonga. Per tant, hem de creure que deu ser bastant fidel a la realitat, però sempre tenint en compte que tot s’explica des de la mirada d’una de les parts, no pas de l’altra.

Vet aquí que aquesta buddy movie de manual es cou en un rerefons temàtic delicat: el racisme que viu un dels personatges i a causa del qual ha de ser contractat l’altre. Un racisme que a la pel·lícula es tracta de passada, amb respecte i suavitat, però sense aprofundir-hi. La història no s’explica des del punt de vista de l’oprimit sinó des del de l’home blanc que ve a protegir-lo, com passa tantes vegades a la vida. És la història a què Hollywood ens té acostumats perquè és la que no els fa patir i la que dona premis. Una conversa, un parell de situacions incòmodes i cap a casa, que no ha estat res. En això recorda Tot passejant  Miss Daisy (1989), que també va de xofers i diferències racials (i que també es va passejar de gust per la catifa vermella dels Oscar). O si sortim de Hollywood, té punts en comú amb la més recent Intouchables (2011), una alta trama d’amistats impossibles entre homes diferents i amb dificultats personals explicada des de la comèdia i sense pretensions.

Efectivament, s’hauria pogut aprofundir molt més en el tema de la discriminació i s’hauria pogut posar el focus en Don Shirley i no pas en Tony Lip. S’hauria pogut escollir un guionista que hagués viscut en primera persona aquestes vicissituds o fins i tot un director. De fet, potser no hauria de ser una comèdia perquè el gènere no permet reflexionar com caldria sobre un tema tan seriós. Però llavors no seria aquesta pel·lícula, en seria una altra. Bona o dolenta, necessària o obsoleta, però seria una història diferent i jo escriuria una altra ressenya.

La que tenim aquí és una comèdia dirigida per Peter Farrely que debuta en solitari després d’èxits compartits amb el seu germà Bobby com Dumb & Dumber (1994) o There’s Something about Mary (1998). No és que superar-se fos un repte, però en aquest cas la millora és evident. La direcció és correcta i sense estridències, tria un estil clàssic i poc arriscat però eficient per fer brillar amb absolut mestratge els dos actors principals, Viggo Mortensen i Mahershala Ali, que es mengen la pantalla a cada escena i desprenen una química inqüestionable, junts o separats. Tots dos aconsegueixen que estimem uns personatges que a la vida real podrien haver resultat insofribles (sincerament, si jo conegués un paio que menja i parla com Viggo Mortensen només podria arrufar el nas i fugir), però que ens acaben semblant adorables i ens acaronen amb tendresa durant una trama senzilla i sense ensurts.

De la mà de Tony Lip, Don Shirley i dels seus bons diàlegs, ens passegem per moments i escenes més o menys dramàtiques, però sempre en to simpàtic i desenfadat. L’objectiu és fer-nos somriure i oblidar que el que relata la història segurament continua passant, perquè de gent racista, classista, masclista o directament imbècil malauradament n’hi haurà sempre i el que hem de fer la gent de bé és mantenir-nos dignes i tirar endavant malgrat tot, perquè l’amor i l’amistat estan per sobre d’això i són el que dona sentit a la vida. Ja em direu si això no és un missatge ben Disney! Però és que de tant en tant, enmig de tot el caos i els moments apocalíptics que cada vegada freqüenten més les nostres pantalles, també necessitem una mica de positivisme, felicitat i somriures. Descansem per un dia de mítings i reflexions inacabables sobre com ha de ser la gent bona. Gaudim de les històries boniques i ben explicades, dels actors que ens fan oblidar que ho són i que ens fan riure sense fer el ridícul. Deixeu-me ser feliç, ni que sigui per un dia.

Puntuacio

8

Viggo Mortensen i Mahershala Ali, que es mengen la pantalla a cada escena i desprenen una química inqüestionable, junts o separats. De la mà de Tony Lip, Don Shirley i dels seus bons diàlegs, ens passegem per moments i escenes més o menys dramàtiques, però sempre en to simpàtic i desenfadat. L’objectiu és fer-nos somriure i oblidar que el que relata la història segurament continua passant.

Títol
Green Book

Director
Peter Farrelly

Actors
Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Linda Cardellini




2 comentaris to ‘Green Book’: siguem feliços per un dia!

  1. […] artículo se publicó originalmente en Els Bastards, Blog de cine y series en […]

  2. […] artículo se publicó originalmente en Els Bastards, Blog de cine y series en […]