Fa un parell de setmanes, mentre em posava al dia xafardejant l’imperdible i divertidíssim compte de twitter @magnateUSA, vaig adonar-me que un altre contacte em preguntava si havia vist la sèrie Kingdom. No tenia ni puta idea de què cony em parlava. Google i avall. Amb una lectura en diagonal de la primera recerca suggerida pel buscador, vaig extreure’n que era com una mena de Joc de trons però facturat per AliExprés. Ja estava a punt d’engegar el tuitaire a la merda amb l’educació i la subtilesa que em caracteritzen com a bastard i titular d’un carnet de madridista premium que soc, quan vaig detectar entre el text la paraula “zombie”. En una segona i més profunda lectura vaig aclarir que només hi havia disponible una temporada de sis episodis, i que fins quasi al final no passava massa res. Efectivament, ”Joc de trons en xinoide”, vaig pensar. Tot i aquestes gens estimulants perspectives, vaig decidir donar-li una oportunitat, fonamentalment per un únic motiu: per la creixent qualitat que el cinema sud-coreà ha demostrat en el fantàstic durant els últims anys. De fet, a la memòria encara em retruny l’excel·lent Train to Busan, de Yeon Sang-ho. En arribar el cap de setmana vaig posar fil a l’agulla, tot i que amb certa mandra, no us enganyaré. Per sort, amb el visionat del primer episodi vaig entendre que no estava, ni de bon tros, davant el succedani asiàtic de la sèrie més sobrevalorada de la dècada.

Intrigues dinàstiques, ‘filldeputisme’ polític i militar, traïcions, acció i lluites de sabres, i fins i tot crítica social -que no sigui dit- en un context de pandèmia zombi ben tramat, articulat i, sobretot, gens estirat. Així és, grosso modo, Kingdom, una de les últimes i arriscades propostes Z que ens arriben del llunyà Orient. La comparació amb Joc de trunys pot ser comprensible inicialment, però s’esvaeix poc després de veure per on van els sabres. Encara recordo quan els primers trunyies em cantaven meravelles sobre uns zombis que venien del fred per destruir-ho tot en un context de cruentes disputes entre regnes medievals. “The winter is coming!“, em deien com aquell que és boig. 300 temporades més tard, poc rastre queda d’aquests zombis esquimals, això sí, amb unes trames més estirades que l’enfrontament d’en Goku i en Freezer a Bola de Drac Z. Per altra banda, val a dir que algunes escenes evoquen, també, l’imaginari visual desplegat per Peter Jackson a la trilogia d’El senyor dels anells.

Kingdom ofereix, a banda de l’inherent exotisme d’una producció a l’altura de les expectatives, uns guions notables i un tempo narratiu que avança in crescendo sense descans (gràcies, de veritat!), un fonament històric de pes, ja que, segons sembla, Corea va ser sacsejada durant el segle XIX per una estranya epidèmia que va provocar milions de morts i que va sumir la població en un context de misèria, fam i intriques polítiques sense fi. Aquí és on els creadors han volgut posar l’accent, en uns dilemes morals i socials tan universals que es poden arribar a compartir a qualsevol part del planeta. Pel que fa al factor Z, aquest no decebrà els seus seguidors: gore, sang, violència i molta velocitat que aportaran nodrides escenes de tensió i angoixa, i fins i tot algun gir referent al seu modus operandi que ens farà dubtar fins al final sobre la seva veritable naturalesa.

La sèrie, dirigida per Kim Seong-hoon i escrita per la guionista Kim Eun Hee, que adapta el seu propi còmic homònim, explica la història del príncep hereu Lee Chang, que enceta una missió suïcida, amb el seu escorta personal i altres aliats inesperats, per tal de trobar la cura a l’estranya epidèmia zombi que ha sumit el seu poble en el caos i el terror apocalíptic. Malgrat això, el príncep no ho tindrà gens fàcil, ja que aviat descobrirà que aquesta aparent infecció amaga un complot dinàstic pel control de l’imperi. Tot i la ridiculesa d’alguns vestuaris (sobretot uns barrets que en alguns moments et treuen de la història) i l’extrema neutralitat interpretativa d’alguns dels seus protagonistes, un no triga a veure’s atrapat pels fets i les seves conseqüències, algunes tan actuals com els moviments migratoris, la corrupció política i la recuperació i exaltació d’uns valors humans quasi llegendaris com a única via per evitar l’extinció de la humanitat. Recomanable.