A la televisió actual, on el bòtox, les cares estirades, les canes tintades i els rostres perfectes tenen gairebé el monopoli dels programes (informatius i d’entreteniment), veure cada nit a Movistar+ una col·lecció deliciosa de lletjos com la troupe que acompanyen Buenafuente en el seu late night, serveix per reconciliar-te amb la caixa anorèxica que presideix el menjador.

L’Andreu ha trobat, en el format que dirigeix des de fa cinc-centes llunes, un programa amb un ritme i continguts que s’adapten perfectament a la seva manera de veure el món. Buenafuente no és només televisió. Buenafuente és ràdio (sobretot, per l’esperit que transmet tot el que fa), però també és pintura, fotografia, articles, la productora El Terrat o el Singlot Festival de Sant Feliu de Guíxols. Hi ha un univers Buenafuente que relliga la seva creativitat. Un segell, una manera de fer i de ser que no s’ha estancat.

Encara que sumi milers d’hores en platós de Madrid i Barcelona als seus ulls (i gestos) és impossible deixar de veure un nen de Reus que vol explicar com veu el món. L’Andreu Buenafuente és l’astracanada i el detall, el zasca i el petó oportú, la broma dolenta i l’acudit que entens al cap de tres dies, el nas vermell i l’ofici de periodista, el guió de ferro i la improvisació, el tenor del concert i el noi del triangle en una gran orquestra, el respecte pels que l’han precedit i l’olfacte de gos tofonaire per detectar el talent emergent.

No hi ha ningú com ell per saber-se envoltar del bo i millor de cada generació de còmics. Late Motiv té una nòmina de col·laboradors imbatible. Quin dream team! Oh, maaama! El consultori de Berto Romero és del millor en humor que s’ha fet a la televisió en anys. Bob Pop (on t’has amagat tot aquest temps?) és un tsunami d’intel·ligència i sentit comú. Representa, en certa manera, el despertar d’aquella esquerra espanyola talentosa que fa uns anys que està completament anestesiada i acomplexada per la contundència intimidatòria de la dreta. Les aparicions de Sílvia Abril i Leonor Watling són mel. S’enyora l’agilitat mental de David Broncano (tot i que en gaudim a la Resistencia). Ens recargolem al sofà amb l’ADN mutant de Raúl Pérez, ens emocionen les intervencions del nou nen despentinat (James Rhodes) i celebrem que hi ha relleu quan apareixen Facu Díaz o Miquel Maldonado (No te metas en política). Per no parlar de Raúl Cimas o altres excel·lents actors secundaris de la funció.

El paper de regal del programa té la mateixa qualitat que les joguines de l’interior. Els guionistes són brillants, el plató no té res a envejar als late night americans i La Banda és un massatge per a les orelles. Late Motiv, a més, és pura televisió del s. XXI. No m’atreveixo a dir si s’ha acabat l’hàbit de veure la TV en un dia concret i a una hora determinada, però aquest format de programa encaixa perfectament amb el consum de continguts audiovisuals actual. Consumim les seccions de Late Motiv a YouTube, però també en xupitos a Twitter, queixalades a Facebook o en podem veure per casualitat uns segons a Instagram que ens recorden que si volem menjar-nos el pa sencer val més ser fidels a Movistar+. El programa Late Motiv ha rejovenit Buenafuente. El pillo fa anys que va descobrir el secret més ben guardat dels professors universitaris. Estar en contacte amb joves (públic i companys de feina) és la font de l’eterna joventut. Si l’Andreu inventa 500 programes més, qualsevol dia torna a trucar la porta d’una ràdio de Reus perquè li donin l’oportunitat de posar-se darrere d’un micròfon.

Sí, aquesta no és la crítica més bastarda del bloc, però no podem deixar escapar mai l’oportunitat de brindar per les bones notícies del sector, el talent i la bona televisió. Felicitats pels 500 programes!