«Cría cuervos y te sacarán los ojos!» o «de petit te’ls menjaries i de gran et sap greu no haver-ho fet!» són frases de la saviesa popular que ja ens avisen que això de tenir fills pot ser un esport de risc. Semblaria que el pitjor és quan s’ajunten amb els del seu grup d’iguals, com passa a Children of Corn (Fritz Kiersch) o a ¿Quién puede matar a un niño?, del mestre Narciso Ibáñez Serrador, però hi ha un bon grapat d’infants que no necessiten l’ajuda de cap més company per atemorir els adults, i especialment els seus progenitors. A tots ens ve al cap la Regan de The Exorcist (William Friedkin) i en Damien de The Omen (Richard Donner). Tots aquest films han esdevingut clàssics del cinema de terror i difícils d’igualar en els temps que corren. The Prodigy (Nicholas McCarthy) no intenta superar-ne cap, i aquesta és la seva millor virtut.

Les primeres escenes de la pel·lícula ens expliquen i situen ràpidament en l’epicentre de la història. Es van intercalant el naixement d’en Miles i el final de Scarka fins que en dues imatges ens quedi clar que el nen serà especial, potser massa i tot. Scarka és un assassí despietat que es reencarna en en Miles per poder continuar el seu camí de maldat. La lluita interna entre els dos personatges serà el fil argumental de The Prodigy, i per construir la tensió què millor que uns pares novells i feliços?

Taylor Schilling (Orange is the New Black) interpreta la Sarah, la dolça mare que descobreix les altes capacitats intel·lectuals del seu fill Miles i que, orgullosa, decideix fer tot el possible perquè el nen sigui feliç. Com qualsevol mare, no? El dilema li ve quan veu un comportament estrany a en Miles i comença a cercar la solució.

El més interessant del film, sense voler explicar gaire i deixant de banda l’ambient terrorífic i els espants que m’han fet saltar de la butaca, és com la història, sense girs bruscos de guió, va girant entre la bogeria, els fets paranormals i la violència. A I Origins (Mike Cahill) ens explicaven que quan una persona moria es reencarnava i mantenia els mateixos ulls, d’aquesta manera podrien seguir els rastre dels que morien. Aquí el que ens expliquen és que algunes ànimes canvien de cos quan moren perquè encara tenen algun assumpte pendent que han de tancar. Quan aquesta ànima té una missió d’humanitat, cap problema, però quan la tasca inacabada és la de continuar assassinant la cosa es complica. Si a més hi afegim el que seria capaç de fer una mare per salvar el seu fill, ja ho tenim, una senzilla pel·lícula de terror, sense grans pretensions que ens fa passar una bona estona, ens espanta i entreté. Per això serveix el cinema de terror, benvingut. És una pel·lícula que recordareu, sobretot, per un parell d’escenes: la sessió d’en Miles amb el psiquiatre i la troballa del gos.