Els fans de les sèries vivim una època daurada: entre Netflix, HBO, Amazon, el cable i tot el que em descuido, cada vegada n’hi ha més per triar i remenar. Però entre capítols i temporades, la vida se’ns escola sense veure el sol. Naveguem per la pantalla amb la por d’invertir massa hores en una sèrie que no val la pena mentre en podríem estar veient una de millor. Per això, quan en trobem una que es presenta en vuit capítols de poc més de vint minuts i en una temporada tancada ens hi tirem de cap, el risc és mínim. Aquest és el cas de Russian Doll; tot i que la productora assegura que la cosa continuarà, per mi la història ja és rodona i no necessita que hi afegeixin res més, malgrat que per una vegada que trobem una sèrie de les bones, aquesta se’ns fa curta.

Es va estrenar l’1 de febrer, un dia abans que el Dia de la Marmota americà (aquí seria la Candelera, el 2 de febrer), fet que no és casualitat perquè comparteix un punt d’inici argumental amb la pel·lícula que ens va fer conèixer aquella tradició, Groundhog Day. La protagonista, Nadia Vulvokov (Natasha Lyonne) celebra el seu 36è aniversari quan mor accidentalment i entra en un bucle temporal que la fa morir repetidament i retornar cada vegada al lavabo del moderníssim loft de Nova York on s’organitza la festa. A partir d’aquí inicia una frenètica investigació metafísica entre alcohol, tabac, drogues i psicoanàlisi per intentar esbrinar què li  passa. Pel camí coincidirà amb un company de penúries circulars, Alan Zaveri (Charlie Barnett) i un bon grapat de personatges secundaris que aniran conformant un entramat de trobades i moments peculiars plens de detalls visuals i cites per emmarcar.

Però no us espanteu si no us agraden les marmotes, Russian Doll no té gaire més a veure amb el film protagonitzat per Bill Murray. El to és molt més gamberro, profund i fosc, lluny de la comedieta romàntica i dels personatges estereotipats. La Nadia és una dona independent i esquerpa, incapaç de mantenir relacions estables i que fuig de qualsevol situació que requereixi un mínim d’empatia. Potser direu que és com el Bill Murray, oi? Doncs no, perquè quan els plans dimensionals s’esquerden i comença el seu periple temporal, inicia també un camí introspectiu que la fa gratar el subconscient i observar les seves emocions més profundes per tal d’entendre i solucionar el problema. Un procés molt diferent del clàssic enamorament romàntic com a acte redemptor de tot.

Com veieu, el tema agafa tints existencialistes i com qui no vol la cosa acabem reflexionant sobre les conseqüències en els altres de les decisions individuals, el significat de la vida o el pas del temps. Però tot en un embolcall desenfadat i àgil, no us penseu que heu de treure els apunts de filosofia. Sobre el pas de temps us aviso, no deixeu el comandament a distància lluny, perquè en alguns moments val la pena prémer la pausa i pair algunes escenes o comentar-les, ja que tot plegat està ple de petits detalls i recurrències que enriqueixen molt el visionat. Els miralls que van i venen, la fruita pansida o els colors del vestuari mai hi són perqué sí: tot té una causa i una explicació, tot i que no cal que sempre la trobem.

Natasha Lyonne, a qui recordareu per Orange is the New Black, fa una gran feina com a actriu i cocreadora de la sèrie. Ella mateixa explica que la sèrie va necessitar una preparació de 7 anys i que conté molta part autobiogràfica, cosa que es nota en la cura de tots els fils argumentals, en l’afecte que hi ha en alguns personatges com la Ruth i, segons diuen, en les seves experiències (no gaire bones) en el món de les drogues. Més enllà del safareig, crec que aquest fet ens dona pistes per entendre tota la trama des d’una dimensió metafòrica molt menys metafísica i molt més emocional del que podria semblar.

Com a actriu, potser a vegades se la veu una mica instal·lada en aquest posat gamberro que també té a la vida real, que queda perfectament contrarestat pel personatge sòmines i encamisat de Charlie Barnett, amb qui conforma una estranya parella memorable que dona sentit a la trama i l’enriqueix notablement. M’estaria moltes línies parlant del mosaic de secundaris que van apareixent pels capítols: l’amiga moderna reina del postureig, l’entranyable i maternal psicòloga, el proveïdor de porros, el sensellar perruquer, l’amant barroer, la nòvia clàssica amb perles, l’amic que té un badulaque, l’ex que encara està captivat… Però només destacaré un altre personatge que pren protagonisme a tots els capítols: Nova York, totalment omnipresent i oferint la clàssica imatgeria urbana de taxis grocs, edificis de totxana vista amb escales d’emergència i baranes de ferro negre que delimiten parcs i entrades a misteriosos soterranis. Tot plegat mostrat amb orgull i emmarcant uns personatges que segurament no serien igual si no visquessin en aquesta ciutat.

I finalment, Oatmeal, el gat. Un gat que apareix i desapareix pels capítols i que acaba de fer-nos parar bojos positivament. Per mi, una referència genial al gat de Schrödinger, que és dins d’una capsa tancada i  fins que no l’obrim no podrem saber si és viu o mort, i que per tant és viu com mort alhora en diferents eixos temporals. Però no us hi amoïneu, que això us ho pot explicar en Sheldon Cooper més bé que jo, perquè la física quàntica o la filosofia poden ser molt divertides. Simplement m’acomiado parlant dels gats perquè entengueu la quantitat de capes en què us podeu perdre si us ve de gust mirar detingudament Russian Doll. I si teniu molt de temps, i aprofitant que la sèrie és curta i la vida és llarga, la podeu veure dues vegades. Justament el que jo faré.