Any 2573. A Iron City, un doctor mig estrany però bon jan, troba peces importants d’una cíborg entre les deixalles. L’arregla i la bateja amb el nom d’Alita, igual que la seva filla morta. Però la criatura d’ulls grossos, que en un principi no sap qui és, comença a tenir records d’un passat: en els vells temps (molt vells, més de 200 anys) va ser una lluitadora molt hàbil i força cruel. Ara conviuen en ella la tendresa d’una noia amb un bon pare i un amic un pèl massa afectuós amb la precisió d’una màquina de matar.

La cosa es complica quan Alita comença a recordar més del seu passat i comença a entendre el món postapocalíptic que l’envolta. Un món on l’elit viu a Zalem, l’única ciutat flotant que queda després d’una terrible guerra, a costa de la gent que viu a la Terra, dedicada exclusivament a proveir de tot allò que necessita Zalem per subsistir.

No anticipem res més d’Alita, àngel de combate. Només que ella practica una art marcial perduda anomenada panzer kunst, que l’esport i l’entreteniment local és el motorball, una mena de rollerball però amb cíborgs, bèstia i no recomanat per a ningú, i, naturalment, que hi ha dolents per tot arreu, siguin humans o mig mig.

Produeix i guionitza James Cameron. Pel primer, perfecte. Cameron es va gastar, només en efectes digitals, 170 milions de dòlars (al canvi, un fotimer d’euros), cosa que fa que Alita, Battle Angel sigui un pecat no veure-la al cinema (i suposo que en IMAX deu ser impressionant). Els nois de Weta Digital, empresa que Peter Jackson, Richard Taylor i Jamie Selkirk van fundar el 1993, es llueixen en tots els aspectes, sobretot en les curses/partides de motorball. La llàstima és que Cameron hagi firmat el guió, basat en l’anime Gunnm, i el deixa superficial, previsible, sense emoció ni humor. No és d’estranyar, continua la seva línia.

Dirigeix Robert Rodríguez, tot i que té poc de Robert Rodríguez. Tot i que hi suma una mirada crítica sobre el poder, en sintonia amb l’era Trump i el seu mur, a poc a poc Alita, Battle Angel deixa enrere les premisses inicials sobre els femicidis del començament i la lluita per triomfar sobre el mal, i deixa lloc a un culebrot en el moment en què Alita i Hugo comencen a sentir desig mutu, i ho impregnen tot d’una sensibilitat innecessària.

Pel que fa als actors, tot i que en cap moment desentonen, tampoc destaquen, cosa que és estranya, ja que tenim noms com Christoph Waltz, que només fa de Geppetto, Mahershala Ali, que tot i ser el millor està tan desdibuixat com la resta, o Jenifer Conelly, que, tot i que sempre és una alegria veure-la, només serveix per ser útil en un moment determinat.

Sense dubte, no som davant de cap Blade Runner o Ex Machina, però els fanàtics del manga s’ho passaran d’allò més bé (sempre que no s’estiguin queixant tota l’estona de tot allò que ha quedat fora del guió), i qui no coneigui la història original gaudirà dels seus espectaculars efectes visuals.