43 dones de tot el món van donar a llum de manera simultània l’1 d’octubre del 1989, amb la particularitat que cap d’elles estava embarassada quan es va llevar aquell matí. Set d’aquests nens van ser adoptats/comprats per l’excèntric multimilionari sir Reginald Hargreeves. Sis d’ells van mostrar ràpidament habilitats extraordinàries i van lluitar contra la delinqüència com The Umbrella Academy i es van convertir en el justiciers dels món criminal.

Avança ràpidament fins al 2019 i ens trobem cinc dels set nens ja madurs (un ha mort i l’altre es va perdre fent un viatge en el temps). La família es va dispersar i fins a la mort de sir Reginal no es troben tots junts.

Aquesta és la premisa de l’última sèrie de Netflix, The Umbrella Academy. Tot seguit us vull donar sis motius pels quals l’heu de veure. Si em feu cas o no ja és cosa vostra:

1 Els creadors. The Umbrella Academy es basa en el còmic del mateix nom creat per Gerard Way, vocalista de My Chemical Romance, i Gabriel Bá. Guanyadora d’un Eisner, l’Oscar dels còmics. El còmic de l’editorial Dark Horse ja ha publicat tres entregues i n’estan preparant una altra. De l’adaptació a la pantalla se n’han encarregat els mateixos Way i Bá, juntament amb Steve Blackman (Legion) i Jeremy Slater (The Exorcist).

2 Els temps per explicar la història. És un dels drames de superherois més lents que he vist mai, i no ho dic en negatiu. La història té prou força per permetre’s que la seva teranyina es vagi deslligant lentament. Tant com m’agrada l’acció frenètica de les pel·lícules que hem vist al cinema, això no és una altra pel·lícula de Marvel o DC, és un drama acuradament construït que vol que t’interessis pels seus personatges com a éssers humans més que pels seus poders.

3 Klaus. Sí, tots els personatges són interessants i tots els actors estan bé, però si n’hi ha un que sobresurt de la resta: és en Klaus, el germà número 4. Amb el poder de contactar amb els morts, és un addicte a les drogues, bevedor empedreït i xoriço a estones, però a mesura que avança la història es torna més intens. Els motius de la dependència que té de les drogues semblen completament comprensibles, potser fins i tot racionals, donades les seves circumstàncies. L’irlandès Robert Sheehan, que roba el protagonisme a qualsevol que comparteixi escena amb ell, incloent-hi Ellen Page, torna a encarnar un pària de la societat, ja que va ser conegut pel seu paper de Nathan a la fabulosa sèrie Misfits.

4 Els dolents. Des del futur arriba una parella d’assassins que amaguen el rostre amb màscares infantils. La seva missió: matar el germà número 5, que ha tornat del futur amb la missió d’evitar la fi del món. La parella formada per Cha-Cha i Hazel ens ofereixen moments brillants. La Cha-Cha està interpretada per la cantant Mary J. Blige i en Hazel és el serial killer XXL de Mindhunter, Cameron Britton. La seva cap, coneguda amb el nom de The Handler (la controladora), és l’actriu Kate Walsh, que vam poder veure a 13 Reasons Why.

5 La música. Ja que la sèrie ha estat escrita per Gerard Way, vocalista de My Chemical Romance, era d’esperar que la música fos una part important de la història. I no m’ha decebut gens. En primer lloc, Vanya (Ellen Page), l’única germana que sembla que no té poders, és una violinista d’una orquestra simfònica. Moltes escenes fonamentals de la sèrie estan acompanyades d’ella tocant peces melancòliques que hi donen un to dramàtic. Però la banda sonora està plena de temes que tothom podrà reconèixer: des de The Kinks a Radiohead passant per Nina Simone o Queen, la banda sonora de The Umbrella Academy és una festa per a l’oïda.

6 La humanitat dels superherois. A The Umbrella Academy, ser superheroi no és sinònim de glòria, al contrari. Els germans Hargreeves han patit l’estricta disciplina del pare, han crescut sota la supervisió d’una androide que els hi feia de mare i d’un mono que els hi feia de majordom. Tota aquesta falta d’amor patern i matern, quan són grans, els passa factura: una germà apartat de tot i enviat a la Lluna, una desgraciada estrella de Hollywood que ha perdut la custòdia de la seva filla, l’addicció a les drogues per culpa d’un trauma infantil, una germana separada de la resta per culpa de no tenir poders i per haver revelat secrets en un llibre… En aquest aspecte la sèrie recorda molt The Haunting of Hill House.

Bonus. Només pel ball que es marca la família a la meitat del primer capítol, en especial el que fa Ellen Page (què, us pensàveu que no la destacaria?), ja hauríeu de veure la sèrie.