El creador de Counterpart, Justin Marks, ja ha anunciat que la seva sèrie no ha estat renovada. Cap problema. El final és inesperat, letal i sensacional. Provoca, de fet, múltiples reflexions, cap de les quals és la indiferència.

La grandesa de la sèrie, que millora a passos de gegant en la segona temporada, és la barreja del cinema d’espies tradicional amb el rerefons del teló d’acer amb un altre gènere formidable, la ciència-ficció dels grans experiments fallits. A això hi afegim, esclar, el fitxatge de J.K. Simmons, que va acceptar el paper just després de la seva memorable actuació a Whisplash.

I què és Counterpart?

Alguna cosa va fallar el 1987 a Berlín, poc abans que caigués el mur. No és casualitat. Neix un món paral·lel i calcat al nostre amb només una via d’accés, precisament al centre de Berlín, un plantejament fascinant que ens pot recordar la teoria dels universos múltiples i paral·lels, explotat virtuosament a Star Trek Discovery o psicològicament a Another Earth (2011, Mike Cahill).

El joc de pistes que anem coneixent en comptagotes esclata en el memorable sisè episodi de la segona temporada Twin cities, amb protagonisme intencionat i absolutament clau de l’àlbum de ciència-ficció Afternoons in utopia, dels germànics occidentals Alpha Ville.

Imagineu que a algú de nosaltres, losers per definició, ens vinguin a trucar a casa de matinada. Obres la porta i apareixes tu mateix amb una pistola i aspecte de 007. Què collons passa? Simmons salta com si res del paper d’assassí sense escrúpols (en un món) al de pobre funcionari (a l’altre) amb una facilitat escandalosa. Hi ha altres actors que han interpretat dos personatges últimament en grans sèries, com James Franco a The Deuce o Ewan McGregor a Fargo, però Simmons ho fa més difícil: fa les dues versions d’ell mateix, allò que és, allò que podia haver estat i allò que finalment ha sigut.

Els dos mons són, esclar, una metàfora dels antics blocs soviètic i occidental. Esdevenen antagonistes però a través d’ambaixadors, espies, agències especials, operacions secretes i comunicacions xifrades juguen en la dualitat de sobreviure l’un de l’altre o destruir-se. Que aparegui el joc de l’Otel·lo, unes fitxes s’han de menjar les altres, no és casualitat.

El ritme i la cadència no són els de les sèries d’espies modernes, totes frenètiques i relacionades amb la por al terrorisme bàsicament islamista. Es defuig, a més, de l’allau tecnològic actual i es manté un acurat aspecte retro o vintage. Les relacions humanes compten també i molt en el pla magistral dissenyat per acabar amb el bloc exterior. Es cou a foc molt lent, però a mesura que se n’acosta l’execució final cada episodi és una petita obra mestra d’orfebreria per conduir el nostre cervell cap a un costat i el destí dels personatges cap a l’altre.