Al món tenim una secció molt particular de bastards a qui cau la llagrimeta quan veuen films o sèries que estan lluny del terror, la ciència-ficció o l’spaguetti western. Entre ells hi soc jo, un més d’aquest grup i blog català de referència, que quan em cauen a les mans productes audiovisuals d’aquesta mena —i que a més estan ben fets— no tinc altre remei que parlar-ne bé, tot i que sigui un gènere que dins de l’esquema bastard es consideraria menor. O potser no.

The Affair ja va per la quarta temporada i té un molt bon final, amb la perfecta quadratura del cercle, que ens fa recordar uns títols de crèdit que no han canviat des del començament  amb una música que personalment trobo insuportable, tot i que això depèn de gustos, com sempre.

Ruth Wilson, Joshua Jackson,Catalina Sandino Moreno i Omar Metwally, actors de The Affair, ja varen demanar no seguir amb la sèrie després de la quarta temporada per anar perfilant altres papers en productes que surtin una mica de l’encasellament romàntic. Els guionistes, avisats i espantats, han sabut com acabar la trama després de tants episodis, no com el que va passar amb Lost, Dexter o True Blood, finals molt pobres per productes televisius amb inicis excel·lents.

Si us hi fixeu una mica, veureu que els últims cinc episodis d’enguany són notables, sobretot si els comparem amb tota la tercera temporada —que va ser soporífera—, ara s’agafa el toro per les banyes —expressió poc afortunada si ets un antitaurí declarat com jo—, tot i que surt com sempre l’etern tema del càncer, que tants Oscar i premis ha donat al cinema i que ara tornen a explotar com si fos nou.

Recordeu, però, que pels més romanticons heu de deixar una mica de banda les sèries de petita pantalla i anar al cinema clàssic dels anys quaranta. Breve encuentro (1945), El pont de Waterloo (1940) o Històries de Filadèlfia (1940) són només alguns exemples de joies cinematogràfiques, tot i que jo em pregunto mirant a l’horitzó, pensatiu i a través d’una finestra amb un llibre, copiant els cahieristes, qui fa ara maratons de cinema clàssic per deixar de banda les plataformes que et matxaquen amb interminables  productes de 10 episodis d’una hora o més? Deu ser per por de ser insultat per la massa d’espectadors serièfils? O no s’atreveixen per l’angoixa de voler mantenir-se al dia per pertànyer d’alguna manera al grup que s’empassa hores i hores fagotitzats per Netflix, Amazon Prime o Hulu sense tenir un minut de descans, suant, suant i suant?

Preguntes filosòfiques amb toc bastard per anar-hi pensant si no teniu res més important a fer a la vostra vida.

I parlant d’encasellaments. Us recomano veure, si aguanteu, Rescat al mar del nord (1979), amb Roger Moore i Anthony Perkins. Tots dos actors varen actuar al film per sortir dels papers de James Bond i Norman Bates amb un resultat més que lamentable. Si acabeu el film sense parar-lo i marxar de casa us mereixeu un premi dels grossos.

Sink back into the ocean…