True Detective ha decidit tornar als orígens, que en el seu cas vol dir tornar a les constants que va seguir en aquella primera temporada que tant ens va agradar a tots. I ho fa amb la mateixa habilitat narrativa d’aleshores perquè Nic Pizzolatto (el creador) és un gran escriptor; si no em creieu, llegiu Galveston o els seus contes La profundidad del mar Amarillo, però també és cert que la força visual que li donava Cari Fukunaga no és tan gran en aquesta nova entrega dirigida per Jeremy Saulnier i Daniel Sackheim. Així i tot, ens trobem en un bon retorn i una sèrie que sap jugar de manera perfecta amb els elements que la van fer interessant des de bon principi: la varietat de punts de vista, el paper de la memòria i l’oblit, el paisatge com a condicionant i la maldat amagada.

No podem parlar d’aquesta darrera entrega sense referenciar-nos en les anteriors, ho dic perquè en la intenció d’aquests 10 capítols que hem pogut veure, hi ha una voluntat clara de tornar al que els espectadors creuen que és l’essència de la sèrie i que, amb raó o sense, van veure traïda en una segona temporada, que perdia aquesta originalitat inicial per entrar en el terreny d’una sèrie de gènere negre, ben realitzada i narrada però molt més convencional.

En la sèrie, Wayne Hays (Mahershala Ali) i Roland West (Stephen Dorff) són dos policies que investiguen un cas de desaparició de dos nens a Ozarks (Arkansas). El cas es tanca en fals dues vegades, fet que plana sempre en la vida dels protagonistes. Al voltant d’això apareixen personatges que deambulen per la investigació i que sempre tenen una pàtina interessant de dicotomia entre fals innocent i fals culpable. Molts elements d’aquesta temporada expliquen aquest retorn a les essències: el format d’un crim que implica nens, una parella policial, l’efecte Rashomon  (en tres línies temporals en és narrades des del punt de vista d’un dels policies), els ambients opressius del sud i també s’hi afegeix com a novetat el punt de vista del crim a través de dos formats artístics aliens a la investigació: un llibre de periodisme narratiu escrit per l’esposa del protagonista i un documental que intenta recrear la veritat del crim 30 anys després. També és clau el concepte de la memòria i de com els records ens porten a contradiccions i de com la pèrdua d’aquesta ens torna vulnerables. La demència de Wayne Hays és la metàfora perfecta (potser massa evident) del pes dels records en la manera com ens arriba el relat de determinats crims anys després que es produeixin.

La tercera True Detective també té la sort de comptar amb el caràcter i el carisma en pantalla de Mahershala Ali, ben acompanyat per Stephen Dorff i per un equip de caracterització  que permet veure en el seu rostre d’una manera molt natural els canvis d’edat que comporten les diferents línies temporals. Menys força tenen els personatges femenins com una Carmen Ejogo excessivament continguda, però això ho compensa la bona feina de secundaris com Scoot McNairy (Tom Purcell) i el ferroveller Brett Woodard, interpretat per Michael Greyeyes.

True Detective torna –retorna als orígens– i ha perdut la força de la novetat, però continua essent una de les sèries més interessants que tenim en antena.