Nascut a Boston, Massachusetts, a principis de la dècada dels vuitanta, Ben Foster està fent una carrera cinematogràfica ordenada. Va començar amb petits papers en tot tipus de cinema o sèries de televisió, buscant el seu lloc en aquesta indústria tan competitiva. A poc a poc es va notant com la seva presència en aquests films fa millorar el producte, per això Stephen Frears el tria perquè sigui Lance Amstrong a la fallida The program, en què només surt beneficiat l’actor, que copia amb molta solvència la prepotència del ciclista americà. Coincideix que un any abans de fer aquesta pel·lícula va interpretar el paper protagonista d’Un tramvia anomenat desig al National Theatre al costat de la gran Gillian Anderson. Tot aquest bagatge li serveix per fer-se un nom prou important perquè li arribin ofertes cada vegada més interessants. Amb Hell or High Water (Comanchería), un dels films més sorprenents de l’any 2017, aconsegueix consolidar un personatge que li va com l’anell al dit. És l’actor ideal per interpretar un perdedor patidor, d’aquells que des del minut 1 saps que no farà res de bo, que no se’n sortirà.

Aquest any ens arriben dos títols molt interessants protagonitzats per Ben Foster. El primer, que s’estrena aquest mes de març dins del festival American Film Fest de Barcelona, és Leave No Trace i explica la relació d’un home vidu que vol cuidar la seva filla adolescent en un ambient segur, segons ell, vivint en els boscos frondosos d’Oregon lluny de la civilització. L’altre film és Galveston, que es va estrenar el 7 de desembre, i que podria ser que hagi passat desapercebut entre tanta oferta.

Leave No Trace està dirigida per  Debra Granik (Winter’s Bone, 2010) i en aquesta nova aventura torna a situar una noia adolescent al centre de la història. La Tom (Thomasin McKenzie) és feliç amb el seu pare, tenen unes rutines molt adequades pel lloc on viuen, saben alimentar-se, distreure’s i viure segurs. Si ens fixéssim en la piràmide de Maslow, veuríem que tenen cobertes les necessitats bàsiques, també la seguretat i, per tant, han arribat a un moment en què es poden començar a plantejar buscar una millora personal i espiritual. Els propers graons de la piràmide serien l’afiliació i el reconeixement, però el pare és incapaç de fer qualsevol de les dues fites perquè té por, mai troba la situació que el fa sentir que forma part de la societat. Les dures experiències prèvies l’impossibiliten per poder fer una vida social satisfactòria. Per aquest motiu la relació entre pare i filla comença a trontollar, ella té unes expectatives molt allunyades dels pensaments paterns. Dues grans interpretacions que transmetren una sensació de química entre els dos personatges que fan de Leave No Trace una de les grans sorpreses de la temporada. Com que la puntuació del post és per a Galveston, aquí us poso la de Leave No Trace: 8

Galveston també té una direcció femenina, Mélaine Laurent (l’estimada Shosanna d’Inglurious Basterds) i està basada en un llibre de Nic Pizzolatto (True Detective) que també signa el guió amb pseudònim. L’argument és senzill, un sicari en una fase de la vida crepuscular a causa d’una malaltia és traït pel seu cap i s’ha d’amagar per planejar la venjança. En la fugida recull una jove prostituta, Elle Fanning (The Neon Demon), amb qui comença una relació ben curiosa que li fa replantejar-se la vida. Com si fos una típica road movie, amb la parella protagonista convertida en trio quan s’hi afegeix la germana petita de la noia, la relació entre ells fonamenta una estructura sòlida, amb una història ben explicada i uns personatges creïbles, gràcies a les magnífiques interpretacions de tot el repartiment. Personalment el que més m’ha agradat és el ritme que imposen, i d’això també se n’encarreguen la parella protagonista, des de la parsimònia exagerada del personatge de Ben Foster fins a l’histrionisme de la noia. Aquestes dues personalitats tan polaritzades han de moure la seva posició per arribar a un acord i entendre’s. Ell, callat, pensatiu i reservat, que fa perdre els nervis a qualsevol espectador, i ella, amb aquella energia intrínseca en la joventut, amb tota una vida per davant. El resultat final de Galveston és mèrit de tothom, tant de la història com de la directora com els i les protagonistes. Jo de vosaltres hi faria una ullada, segur que us entreté i en treieu algun profit.