Ara que s’ha mort Luke Perry, molts de nosaltres ens hem posat les piles de la nostàlgia recordant els bons temps que vàrem passar amb Sensación de vivir (també coneguda com a Beverly Hills 90210) una sèrie que va arrencar el 4 de maig de 1990 i va durar fins al 2000, deu anys de somnis postadolescents per la pantalla catòdica.

Sensación de vivir va ser el producte lògic després dels films de John Hugues que havien marcat tota una generació. Aquelles Pretty in Pink (1986), Sixteen Candles (1984) o The Breakfast Club (1985) amb la innocència de l’autoconeixement sexual de la joventut dels vuitanta, passaven al món pijo de la Califòrnia de Beverly Hills, ciutat al peu de les muntanyes de Santa Mònica, i lloc de l’emblemàtic districte de productes de luxe de Rodeo Drive, rodejada de mansions d’actors, actrius, cantants i presentadors de televisió de Hollywood; un paradís assoleiat per a rics, la cara neta de les novel·les de Bret Easton Ellis.

Els actors, tots novells i molt poc coneguts, no pertanyien a l’univers John Hugues. No eren la Molly Ringwald o en Judd Nelson, l’AllySheedy o l’Emilio Estevez, en Matthew Broderick o l’Andrew McCarthy. No.

Ara entrava nova sàvia, ja amb una edat adulta, i amb uns papers molt específics, com la Brenda (Shannen Doherty) agafant el rol d’Elisabeth Taylor de A Date With Judy (1948), Brandon Walsh (Jason Priestly) fent de bo, estil Andrew McCarthy a Class (1983) o Dylan (Luke Perry), el més atractiu, el James Dean de la Generació X.

Dylan, tot i que encara va a l’institut a la sèrie, viu com Lord Byron dins una casa enorme, sol i sense amics, ni amb una família li faci cas, adinerat i amb pares divorciats. El personatge passa d’enamoradís a adúlter, orfe, estafat i a la ruïna, acabant enganxat a les drogues, amb una actuació notable, juntament amb la resta de personatges, que el complementen, tot molta telenovel·la teen, amb moments pop sublims.

Beverly Hills, 90210 va ser un producte de la FOX amb el qual Aaron Spelling va apadrinar la seva filla Tori Spelling. La Tori mai va ser una bona actriu i potser és el pitjor personatge de Sensación de Vivir. El que no se li pot negar a Aaron és que creés escola, tocant tota mena de tecles durant les deu temporades; des de l’homofòbia al racisme, la violència domèstica, l’embaràs adolescent, l’alcoholisme, la drogaddicció, la sida, l’anorèxia o els delictes de violació. Es va estrenar aquí a Tele 5 amb  una audiència imbatible i va ser el punt de partida de tots els soap operas adolescents que coneixem ara. Seguiria el subgènere amb la més que magnífica Melrose Place (1992-1999) – la meva preferida- i The OC (2003-2007), dues que vaig veure íntegres, i el tema va derivar cap¡ a One Tree Hill, Vampire Diaries o Pretty Little Liars, productes irregulars però amb una bona base de seguidors  joves.

Revisar Sensación de vivir no us farà mal, de veritat. Entendreu moltes coses de la societat dels 90.

Com la trobo a faltar!!!